Ningú té el dret de catalanitzar Espanya

Article de Jordi Fortuny

Regidor d’ERC-MES-MDC

Membre de la Junta Directiva de MES, Moviment d’Esquerres

El periodista José Maria Carrascal (El Vellón, Castilla la Nueva – ara comunidad de Madrid – 1930) va publicar el 1978 al diari ABC, un article sota el títol “Catalanizar España”. Carrascal diu coses com: “Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como “espíritu español”, apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales” o com “España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, [… ]Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. […] pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia. Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas”.

Aquest article no era cap broma, ni cap acudit. És més, va representar, aquell febrer del 1978, una aportació clarivident de com havia de modernitzar-se Espanya. Vist avui, podem dir: quina somiada de truites, quina manera de formular desitjos i donar lliçons de com s’han de fer les coses, quina manera de voler tapar i canviar la pròpia manera de fer i de ser, quina manera, fins i tot, de menystenir a Espanya i de no acceptar-se.

Salvador Dalí va dir en una ocasió que calia catalanitzar Espanya i gironitzar Catalunya. Com diria l’altre geni gironí “collonades”. Però els genis, i més si són surrealistes, tenen l’encert de deixar-les anar i deixar interpretar el que cadascú vulgui. Sempre et quedarà el dubte de si ho deia seriosament o se’n fotia.

Repetit tossudament el mapa polític a la península, després de les últimes eleccions, queda clar que Catalunya i Espanya no tenen la mateixa configuració política, reflex inequívoc de societats distintes. Però la societat catalana manifesta, simplificant molt i a mode de croquis, tres visions. Una la que té la fortuna de gaudir del plaers de la submissió, res a dir, molt respectable. Una segona que encara pretén mantenir un matrimoni amb el ferm propòsit de canviar la forma de ser de la parella: els que encara volen canviar Espanya. No és aquesta una forma saludable d’estimar, no es respecta la forma de ser de l’altre, aquestes són maneres de fer més pròpies del segle XX, que ens va farcir d’aquesta mena d’intents, des de Cambó a Miquel Roca amb l’operació reformista, de canviar Espanya. I la tercera visió és la que clama i reclama l’emancipació, la que reclama la independència, la que no vol ni canviar ningú, ni que ningú espanyolitzi Catalunya. La que respecta i vol ser respectada, la que en la diferència estima honestament l’altre. Segurament la manera de fer i de ser més pròpia del segle XXI. La que davant d’una determinada realitat de convivència pacta el divorci, que sortosament pot ser unilateral.