"No sóc independentista, estic per la independència" Apunt Setmanal de Jordi Angusto

[spacer]

L’acord de coalició de NECat amb ERC per a les eleccions europees ha fet brollar dels llavis d’amics i coneguts la pregunta esperada: així doncs, ara ets independentista? Una pregunta que, segons com, no té gaire sentit, atès que l’independentisme no és una manera de ser —cosa que suposaria esvanir-se així que s’aconseguís la independència— sinó una opció a triar i/o a impulsar en  un determinat moment històric.

I és avui aquest moment històric?

Per mi, sens dubte que ho és. El temps en què era possible una tercera via va passar, i es va malmetre, amb la proposta d’un nou Estatut primer descafeïnat pel Congrés i després arranat pel Constitucional. Mirar de recuperar-lo avui no només seria tard, també innecessari.

De fet, el debat Espanya/Catalunya és tot ell un debat de passat, del que podia haver estat i no va ser. Avui el debat és Catalunya/Europa i, si voleu, Espanya/Europa. Perquè més enllà de l’economia, la crisi ha estat d’unes estructures polítiques doblement ineficients: de funcionament, amb uns dèficits democràtics colossals, i pels resultats obtinguts en termes de benestar social.

D’haver reeixit l’Estatut, hauria anat tot de diferent manera? Tot i que és impossible de saber, el cert és que amb una hisenda pròpia menys depenent dels ingressos per transmissions patrimonials, que ens van fer còmplices obligats de la bombolla immobiliària, potser l’hauríem evitada i en tot cas avui no ens veuríem en l’agonia fiscal en què ens veiem. Avui, però, seria insuficient; perquè avui veiem que els països que millor han superat una crisi que ha estat global són els més eficients i, alhora, més equitatius; i per assolir una eficiència i una equitat similars són necessàries veritables estructures d’estat.

Lluny dels qui afirmen que la integració europea fa contradictori l’anhel d’un estat propi, personalment defenso que com més gran és el sistema a què es pertany, més fortes han de ser les estructures més properes: ajuntaments i Generalitat en el nostre cas. Per contra, els estats jacobins decimonònics com l’espanyol tenen molt poc a fer al si de la Unió Europea.

El meu independentisme és, sobretot, un independentisme d’economista; el resultat de mesurar el benestar d’un poble en termes d’equitat i d’eficiència i de no trobar ni un sol motiu per creure que aquest benestar pot ser millor si per anar a Brussel·les cal passar per Madrid. Ni millor per a nosaltres ni, tampoc, per a la resta d’Espanya. Perquè la nostra dependència suposaria mantenir la seva i cap dependència no és bona. Sí que ho és la solidaritat, que només ho és quan convé a les dues parts i no quan només a una, i molt menys quan a cap de les dues, com és el cas.

La independència d’Espanya no és “contra” Espanya. Com podria llavors voler-la, si a Espanya tinc germans, cosins i amics? Ni tampoc no és identitària. Dels meu quatre primers cognoms, només el tercer és d’origen català, i en tot cas la meva identitat serà la mateixa avui que demà, amb independència o sense. Els meus avantpassats coneguts no van vesar sang el 1714 però tampoc el 1789, a París, i no per això deixo de sentir-me hereu d’ambdues fites. Com me’n sento del segle d’Or espanyol, del renaixement italià i, sobretot, de l’il·lustració francesa, del benintencionats somnis de Rousseau i de la intel·ligència de Voltaire. I en tant que economista, la escola escocesa i la de Cambridge, amanida amb la sal italiana d’Sraffa, han determinat en gran mesura la meva mirada econòmica.

Les meves influències són, per tant, 100% europees, del Finisterre gallec fins a la Creta grega, país on vaig viure un any sencer, i de Tarifa a Cap Nord, on poc abans d’arribar-hi, amb divuit anys recent fets, se’m van acabar els diners. Influències tan 100% europees com ho és la meva defensa de la independència de Catalunya en pro de la construcció europea; perquè si d’una banda no trobo ni un sol motiu pel qual entre Brussel·les i Barcelona haguem de passar per Madrid, per una altra em resulta evident que els vells estats fundadors de la UE van cloure la seva etapa històrica en promoure una Unió que ara voldrien frenar.

El lema de la coalició ERC-NECat, quan afirma perseguir “un nou País, una Europa nova”, no em podria semblar més adequat. No esmenta la independència, que es dóna per feta, ni va contra ningú; simplement descriu allò que cal construir per garantir el benestar de les persones. Tenim feina i tenim pressa. Una altra Europa és possible i necessària, però no ho serà mentre els estats fundadors vulguin aturar-la. També un nou País és possible i necessari, però no ho serà si hi ha qui atura el principi democràtic de poder votar.

El 25M, com després el 9M, no hi ha un debat històric o d’identitats; hi ha un debat de futur i un debat a favor o en contra de la democràcia, aquí i a Europa. Així de senzill.