Normalitat, aquest era el problema

 

El 14 de març d’enguany el govern de l’Estat espanyol declara via decret l’estat d’alarma de manera immediata. Després tots ja sabem com segueix la cronologia dels fets arrel de la pandèmia del coronavirus Sars-2-Covd que provoca la covid-19, un conjunt de simptomatologies de gravetat diversa segons el o la pacient. No farem la llista de totes les possibilitats patològiques d’aquesta malaltia, però sí que podríem destacar-ne una, l’asimptomàtica.

Persones que l’han passada sense problemàtiques derivades aparents però que sí tenen la capacitat de convertir-se en agents transmissors de manera quasi exponencial. Davant d’aquest panorama d’incertesa i de fragilitat davant d’un adversari minúscul, microscòpic, només ens queda una cosa per fer, quedar-nos confinats a casa la majoria, i en d’altres contrades altres. Passem dies, setmanes, sortint només per l’avituallament i per aquells menesters que són de primera necessitat. Baixem a mínims la nostra activitat diària, sense agafar el cotxe, o el mitjà de transport que utilitzàvem a diari, la presència humana i els seus efectes tornen a temps immemorables que només els més grans dels més grans recorden. Silencis. Carrers i avingudes buides. I els ocells.

No recordo en quina emissora ni programa, però escolto la trucada d’una oient que comenta que els ocells canten diferent, se senten molt més, però no només per la manca de soroll, canten diferent. Un grup d’ornitòlegs d’una universitat d’aquestes suposades de gran solvència acadèmica, més per la seva pedrera que no pas per la seva cartera, ha analitzat el cant dels ocells, i aquests definitivament canten diferent. La tremenda conclusió és que no han d’enfrontar-se a l’estrès que suposa haver-se de fer sentir contínuament per sobre de la remor i la disbauxa auditiva que provoquem els humans a totes hores. Els ocells han canviat la seva manera de comunicar-se entre ells en un grapat d’hores, contents per no haver-se de preocupar de no ser escoltats.

Quan un perill desapareix, el medi natural reacciona quasi instantàniament, la resiliència del medi, un cop més ens dona una lliçó vital, i malauradament ens ho mostra sense paraules, de manera directa, sense embuts, sense marge d’error o d’interpretació: per al medi natural, la pandèmia fa moltes dècades que som nosaltres, sense vacunes ni pal·liatius, sense treva ni descans. El silenci ha trencat el mirall trampós de la nostra realitat mal entesa, irrespectuosa fins a límits inexplicables, però la natura sàvia ens escup a la cara de manera amable, o imparable, guanya terreny i ens ensenya quant d’agraïda és. Els canals de Venècia transparents, dofins al cap de Begur, i tota una explosió de vida colonitzant de nou hàbitats i espais naturals dels que foren foragitats.

«Cap guerra, cap recessió, cap altra pandèmia ha tingut un impacte tan significatiu en les emissions de CO2 durant l’últim segle com el que s’ha produït per la covid-19 en tants pocs mesos» ens explica Matt McGrath, corresponsal de medi ambient de la BBC. Des de la NASA ens expliquen que la disminució de gasos contaminants a l’atmosfera és perceptible des de l’espai i que estem vivint una caiguda sense precedents relativa a l’emissió de CO2, un dels principals gasos contaminants que provoquen i acceleren el canvi climàtic.

Arribats a aquest punt, qualsevol impacte ambiental sorgit d’aquesta pandèmia hauria en certa mesura de plantejar alternatives o possibles canvis en els nostres hàbits de producció i consum, i que ens conduïssin cap a un medi ambient més net, sa i ecològic vista la gran capacitat que aquest té de retornar al seu estat natural.

Aquesta pandèmia ens està ensenyant, a un preu molt alt, formes alternatives de fer les coses, apostar per la proximitat i pel consum responsable.

Hem après, o potser al contrari, estem desaprenent el que constantment ens proposa un sistema alienant que ens ha convençut en gran mesura, que hem d’omplir els nostres buits adquirint qualsevol tipus de bé tangible, i a més en benefici del mateix sistema, al que en definitiva nosaltres, importem ben poc; només som més o menys rellevants en proporció directa a la capacitat de consum que tinguem com a individus i, per descomptat, el grans perdedors som nosaltres, i el medi ambient, víctima d’una industrialització poc raonada, que respon només a paràmetres aritmètics en matèria de beneficis econòmics, sense tenir en compte els beneficis o pèrdues socials i mediambientals de la seva activitat.

Hauríem de fer alguna cosa al respecte?

Ens pensem potser que una crisi climàtica de magnitud planetària serà més amable amb nosaltres que el coronavirus? Que en tindrem prou quedant-nos confinats a casa?

Crec que tots i totes sabem sobradament quina és la resposta.

Un canvi de paradigma, sistèmic, ha quedat palès que és del tot necessari, ara només falta veure quin és el grau de comprensió individual, però sobretot, quin és el grau de comprensió i aprenentatge a nivell col·lectiu d’aquests complicats moments que estem vivint.

O potser la resposta és més senzilla que tot això, potser es tracta simplement de no deixar que el cant dels ocells torni apagar-se dels nostres carrers i les nostres places. Només això.

 

Manel Vallès Rodríguez

Vocal de Medi Ambient i Noves Tecnologies de la Coordinadora Nacional de MES Moviment d’Esquerres.
Regidor de Begur.