Nota editorial: 1 de maig, noves i velles reivindicacions
L’1 de maig, el dia del treball, és una festivitat que celebren moltíssimes persones i organitzacions, cadascú a la seva manera, en la majoria de països del món.
Les coses han canviat fins a tal punt que, sense treure-li el caràcter reivindicatiu, caldria replantejar-ne el seu significat. Només cal veure la foto de Bertolucci per adonar-se dels canvis en les dinàmiques. Els treballadors i treballadores han vist com s’anaven dissolen les fàbriques com a lloc de treball i en el seu lloc apareixia el treball autònom, el tele treball, la feina davant de pantalles d’ordinador, els coworkings o les feines a l’estranger…
Seria gairebé inacabable la llista de noves ocupacions, però com les velles, totes comparteixen una finalitat i una base que les uneix: la dignificació que comporta el treball. No només per un mateix, sinó per tota la societat, ja que cadascú, amb la seva feina, contribueix al bé comú, al progrés social. Això és el que cal reivindicar en un dia com avui.
Els únics que no es poden sentir implicats en aquesta celebració són aquells que amb la seva feina – o amb la seva manca de feina – desprestigien els que treballen per un futur, individual i col·lectiu, millor. Són aquells que viuen de renta, els especuladors, els que opten per no treballar (que no són els mateixos que no treballen perquè no poden) i aquells que es lucren de la misèria dels altres.
Tots els demés formem part d’una immensa majoria que vol que les coses millorin perquè realment pensem que, amb el nostre esforç, podem beneficiar el conjunt, i creiem que el treball ens dignifica.
Com dèiem les coses han canviat molt des que es va fer aquesta foto. Bertolucci denuncia un liberalisme que practicava una explotació indiscriminada dels treballadors i treballadores, inclosos infants. La feina dels sindicats i moltes altres organitzacions que avui sortiran al carrer va ser clau per guanyar els drets que en bona part encara es conserven. Però el neoliberalisme actual ha instaurat noves situacions inacceptables. Parlem d’índexs d’atur elevadíssims, manca de treball estable, abaratiment de l’acomiadament, salaris mínims irrisoris, treballadors que viuen en situacions de pobresa, i un llarg etcètera.
És per això, que avui cal commemorar la dignificació del treball, però a partir de demà cal posar-se a treballar per millorar aquesta situació.
De moment proposem un minut de silenci per tothom que va donar i ha donat la vida per aquests ideals i ens encomanem a l’esperança que si va ser possible guanyar aquests drets en el seu moment, també ara és possible defensar-los i consolidar-los.
