Nou país, nous horaris, de Jordi Fortuny
Article de Jordi Fortuny, regidor d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona, a Edicions Digitals del Camp.cat
Qui no reconeix aquesta rutina? Llevar-se a les set, entrar a treballar a dos quarts de nou, plegar a dos quarts de dues, tornar-hi a dos quarts de quatre fins a dos quarts de set i de les set fins a dos quarts de deu a repassar factures i albarans a la botiga o al taller i, en conseqüència, sopar a les deu. Sopar era realment el moment que marcava el final de la jornada laboral. Durant molts anys ha estat així, anys seixanta i setanta del segle passat.
Molts treballadors per poder arrodonir uns ingressos familiars, feien l’anomenat «pluriempleo». Dissabte també es treballava, i quan va començar la setmana anglesa, cinc jornades de vuit hores a la setmana, el dissabte servia per fer més hores a la botiga o al taller. De fet calia treballar una mitjana de seixanta hores setmanals, fer una jornada i mitja per assolir un nivell econòmic per arribar a final de mes i poder comprar un cotxe, el 850 i més tard, el 127.
Un país que basava la productivitat en la devaluació de la pesseta i en la jornada i mitja que, de fet, acabàvem fent la majoria de treballadors. Per tant, calia sopar a les deu. Aquesta manera de fer actualment és encara vigent, la competitivitat s’ha basat també últimament en una devaluació dels salaris i, per tant, amb hores de feina, el que té fins i tot la sort de treballar o en cas contrari, com ens passa també avui —i passava en el passat—, emigrar.
A gairebé tot Europa, l’horari laboral és de vuit o nou del matí a cinc o sis de la tarda, aturant-se un màxim d’una hora per dinar a mitja la jornada. A l’Estat espanyol —i per tant a Catalunya—, però, és habitual que la població treballadora s’aturi dues hores per dinar, o fins i tot 3 a l’àmbit escolar, i que la jornada laboral s’allargui fins a les set o les vuit del vespre, o més enllà.
Aquesta jornada poc compactada provoca sopar a partir de les nou de la nit en el millor dels casos, cosa que dificulta el temps de cura d’infants i gent gran, afebleix la participació cívica i comunitària, impossibilita el consum i gaudi de la cultura i per descomptat baixa l’eficiència de les organitzacions, a més d’afectar la salut de les persones. El ‘prime time’ televisiu s’acomoda a horaris que fan reduir les hores de son.
En definitiva, se superposa el temps personal i el temps de descans. Aquesta organització del temps de vida quotidiana no té l’origen en el clima, un mite que es desmunta tot sol comprovant que a Portugal, Marroc, Itàlia o Grècia se sopa a les set o vuit del vespre.
El passat 31 de març, el Consell Assessor per a la Reforma Horària va presentar el document de Bases per a l’Impuls del Pacte Nacional per a la Reforma Horària, un instrument per a la Generalitat i els municipis per elaborar polítiques públiques per tal d’ordenar el conjunt de mesures, recursos i accions necessaris per assolir la reforma horària. El teixit productiu, l’administració, l’educació, el comerç, la cultura i l’oci en tots els seus vessants, la salut i la mobilitat, han estat les taules on s’han establert compromisos i propostes.
En tractar-se d’un gran pacte que influirà tota la societat, cal que es regeixi pels principis de transversalitat, no es pot fer sols en determinats sectors i activitats, i el principi de participació, per aglutinar la complicitat de tothom i assegurar l’èxit.