OPINIÓ: Cor Paeria

Article d’opinió de Pep Mòdol, MES Lleida, publicat al  Diari Segre (segre.com)

Tot i que no canto gaire bé avui aniré altre cop a la trobada número 32 del Cor Plaça Paeria perquè les meves mal afinades cordes bucals cridin, intentant semblar que canten, en favor de les preses i els presos, dels exiliats i exiliades que malgrat haver estat votats per la ciutadania són avui en una situació esperpèntica mentre els de La Manada “andan sueltos”, Rato dorm a casa seva, la dona de Bárcenas (15 anys de presó?) està lliure pel fet d’haver de tenir cura del seu nen de 29 anys, el condemnat Urdangarin és a la presó/suite que ha triat i Florentino continua creient en la justícia espanyola.

Vist el que passa, té molt mèrit que tantes persones s’apleguin a cantar pacíficament a la plaça Paeria des de fa 32 dilluns sense defallir, plogui, faci fred o calor… disposades a continuar-ho fent fins que els sords escoltin els seus cants. Aquesta és una iniciativa que de ben segur passarà a la història sense voler fer comparacions reivindicatives d’arreu del món. Més, tenint en compte que alguns d’aquests dilluns, en els quals l’espai es va omplir igualment de gom a gom, coincidien amb dates tan assenyalades com el dia de Nadal, Cap d’Any o dilluns de Pasqua. Què els passa a aquests centenars de ciutadans, que malgrat no tenir entrades de gratis per anar a competicions esportives ni rebre de franc banderes, continuen tossuts acudint a la cita aixecant la veu per cridar llibertat? Serà que saben que la democràcia de veres ni es compra, ni es ven, ni se’n fa transacció a canvi de molles? Saben que es guanya amb perseverança i fermesa? D’aquestes coses els catalans, siguin o no independentistes, en són coneixedors per experiència. Les paraules castellanes corazón i coro tenen en català un sol mot: cor. Quan el cor canta amb el cor i des del cor, es fa difícil de no escoltar.

Continuaré avui cantant tot i desafinar (cada cop menys, amb les setmanes vaig aprenent a trobar el to). Aquest 32è dilluns hi tornaré per intentar entonar una de les cançons que més bells records em serva la memòria: Bella ciao. Estic segur que succeirà tard o d’hora allò que diu la cançó: “E le genti che passeranno/,o bella ciao bella ciao bella ciao ciao/ mi diranno: che bel fior!”