Per què Donald Trump vol ballar el “My Way”
Article de Carles Ferreira, secretari d’Acció Política de MES
Dies convulsos per als Estats Units i per al conjunt del món occidental. Donald Trump ja és President, i comença ara el reguitzell d’actes protocol·laris que segueixen a la presa de possessió del càrrec. El proper compromís, el tradicional primer ball presidencial, es durà a terme al compàs de les notes de la popular melodia My Way de Frank Sinatra.
La cançó, escollida per Trump, defineix perfectament el procés d’arribada del magnat nord-americà a la presidència del país. I també, com no podria ser d’altra manera, pot interpretar-se com tota una declaració d’intencions. Great, isn’t it?
Frank Sinatra i la cultura pop
Sí, la foto està escollida expressament per furgar en les ferides biogràfiques -i ideològiques?- de Frank Sinatra. A l’esquerra, un Frankie somrient bromeja amb Ronald Reagan i la seva esposa (1981), al bell mig del despatx oval. Des que el cantant va donar-li suport l’any 1970, en la seva carrera per governador, que no va abandonar unes obertes simpaties per als republicans. Ja al 1973 va fer públics els seus desitjos per Richard Nixon, amb qui travà una bona amistat personal. Famosa és la foto d’ells dos amb el primer ministre d’Itàlia Giulio Andreotti, de la democràcia cristiana i acusat diverses vegades de pertinença a la màfia.
Aquest és, doncs, el Sinatra que ens ve al cap: ric, famós, blanc, masculí. Vida plena de luxes i fastuosa. Mala companyia de polítics conservadors i de mafiosos. Si fos viu, possiblement seria el millor amic de Donald Trump. El seu origen és, però, ben humil. Fill d’immigrants italians residents en un atrotinat barri de Hoboken (New Jersey), la seva veu el va elevar a la categoria d’icona del segle XX. Home fet a sí mateix, va vendre més de 150 milions de discos en una carrera de prop de 70 anys. Va sobreviure al pop, al rock, a la música disco i a tots els nous estils que anaven apareixent, sempre en una posició destacada en la llista de vendes.
Sinatra va inventar-se l’estètica crooner, això és, indumentària impecable, elegància en els gestos, grans dosis d’autoestima i vocació permanent de seducció. Tot plegat amb la companyia d’una bona copa de Jack Daniel’s. La veu, greu i masculina, acompanyada alhora d’una orquestra de Jazz del gènere big band. Aquest és l’home que va inventar-se el fenomen fan i, com a curiositat, el primer cantant que va començar a utilitzar de forma sistemàtica el micròfon modern quan corria l’any 1948.
Frank Sinatra és tot això i molt més, però sobretot és una icona de la cultura popular nord-americana del segle XX. Això és molt rellevant, ja que les expressions estètiques d’una comunitat la solen definir. Dos exemples. El primer, el punk. Estil agressiu, pessimista, obertament contestatari respecte l’statu quo, neix en el context de l’ofensiva iniciada per Margaret Thatcher contra les classes treballadores britàniques. Aquest gènere acaba convertint-se en una forma de resistència, i es torna imprescindible per entendre les comunitats juvenils de matriu obrera en l’Anglaterra dels anys 70 i 80. Escolteu i veieu Anarchy in the U.K dels Pistols, o també la seva famosa God save the queen.
I l’altre exemple, a la inversa: la música indie -que em perdonin els hipsters!-. És allò que el periodista Nacho Vegas en el seu interessantíssim “Indies, hipsters y gafapastas” defineix com a contracultura de dretes. Concretament diu d’aquesta nova revolució estètica que són “la primera subcultura que, sota l’aparença de rebel·lia, defensa els valors imposats pel capitalisme contemporani“. En el seu llibre apunta alguns elements interessants, com ara l’anàlisi de les lletres de les cançons, que obvien qualsevol dimensió crítica o col·lectiva i se centren en la profunda tristesa del “jo” per qüestions absolutament banals.
Igual que els punks als anys 70 o els hipsters en l’actualitat, doncs, Frank Sinatra va ser també un reflex de les preferències estètiques dels ciutadans dels EUA al llarg del segle XX. Veient, escoltant i llegint a La Veu podem fer-nos una idea de quins eren els valors de la societat del moment, que restaven amagats al darrere del personatge, de la seva música i de les seves lletres.
El My Way és, en aquest sentit, absolutament explícit. Són uns versos centrats fortament en l’individu, que situen a l’home -i no és indiferent el gènere- com una mena d’heroi de la seva pròpia vida, fet a sí mateix, el principal orgull del qual és haver viscut a la seva manera. De fet, arriba a llançar alguna perla com “For what is a man, what has he got? / If not himself, then he has naught (Doncs què és un home, què és el que ha aconseguit? Si no és a sí mateix, llavors no té res)”. La pregunta és: els valors d’aquesta exitosa cançó, poden ser compartits per una majoria de nord-americans?
Segueix llegint al Blog de Carles Ferreira