Post pandèmia i serveis públics a Catalunya - Intervenció de Francesc Raventós
El 28 de gener de 2021 ha tingut lloc el segon debat del cicle Enraonem. En aquesta ocasió hem convidat l’economista Francesc Raventós, membre de Moviment d’Esquerres, per parlar de la post pandèmia i els serveis públics a Catalunya. Us oferim la seva intervenció sencera, que també podeu recuperar en format vídeo al canal youtube de Moviment d’Esquerres.
En un món on des de fa temps viu un canvi polític, econòmic, social i tecnològic de primer ordre, s’hi ha sumat una pandèmia mundial d’efectes devastadors.
L’any 2020 serà un any d’inflexió en la història mundial. La pandèmia ha confirmat el que sabíem: Més enllà de les divisions polítiques i administratives del món, hi ha un sol planeta i tot està interrelacionat.Ara, totes les esperances se centren en una vacunació massiva per alliberar-nos de la Covid-19. Però hem agafat por. La salut torna a ser uns dels principals centres de les nostres preocupacions, però no hem d’oblidar que al món i a la UE hi ha també altres problemes. Però jo en la xarrada d’avui, deixaré de banda el tema sanitari, i em centraré en la situació post pandèmia a Espanya i a Catalunya ja que, a més de la crisi sanitària, estem patint una crisi econòmica, social, nacional i, evidentment, ja política.
Començaré parlant de la crisi econòmica que està generant la pandèmia
Per evitar el col·lapse del sistema econòmic, els governs europeus, el BCE I i la UE han hagut de prendre mesures dràstiques per ajudar les persones i empreses fins a uns nivells impensables. Aquest fet ha causat un elevat dèficit públic i un endeutament astronòmic. La suspensió del pacte d’estabilitat de la UE, pel qual el dèficit no podia superar el 3% del PIB i el deute públic el 60% del PIB, la creació del Fons de Recuperació de 750.000 milions d’euros o la flexibilitat del BCE per facilitar finançament als estats en són bones proves.
Països com Espanya o Itàlia han tingut la sort de ser membres de la UE; si no, ja haurien fet fallida amb uns costos socials enormes. Però no serà possible que els ajuts externs puguin durar eternament: Arribarà un moment que els altres membres de la UE diran que no poden seguir pagant els nostres dèficits. Seran moments difícils que fan preveure novament mesures d’austeritat.
Espanya té molts reptes per resoldre
Més enllà dels problemes econòmics i socials derivats de la pandèmia, Espanya té importants reptes per resoldre.
Per començar, té problemes polítics institucionals que se li han escapat de les mans:
- La crisi de la monarquia.
- La crisi territorial, en voler homogeneïtzar Espanya, negant que Espanya és un estat plurinacional. El cas de Catalunya és un tema que no saben com resoldre.
- Un centralisme ineficient que fa créixer Madrid buidant la resta d’Espanya.
- La manca de separació de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial.
- Un exèrcit amb sectors clarament colpistes.
En síntesi: El model Constitucional de 1978, malgrat que ho neguin, està fent aigües.
Però també hi ha els reptes de tipus global, com ara la lluita mediambiental i d’altres específics d’Espanya:
- Un sistema productiu obsolet. No es pot basar amb la construcció i el turisme.
- No s’inverteix en recerca i innovació.
- Una creixent desigualtat social que trenca el model de cohesió.
- Un dèficit i un deute públic enormes.
- Una degradació dels serveis públics.
Catalunya també té molts reptes
Catalunya té un problema de governabilitat, degut bàsicament a la repressió de l’Estat.
El futur de Catalunya com a nació només ha de dependre de la voluntat dels catalans i, per tant, ha d’aconseguir el dret a l’autodeterminació.
Actualment hi ha a l’entorn del 50% de catalans partidaris de la independència.
Amb el suport electoral de quasi el 50% de la població, les opcions independentistes tenen la majoria absoluta al Parlament. L’altre 50% està molt fraccionat entre partidaris de l’autonomia, l’Estat central únic, el federalisme, la confederació o els indiferents.
L’independentisme té un objectiu comú: aconseguir la independència, però no té una única estratègia per aconseguir-ho. Més aviat són estratègies enfrontades.
El govern català actual no funciona ni està a l’altura dels reptes actuals. Amb competències distribuïdes entre els dos partits, sembla més una cursa d’obstacles entre ells per adquirir protagonisme electoral.
Fóra desitjable que el pròxim govern de Catalunya governi, governi per tots, sigui eficaç i es dediqui a resoldre els molts reptes dels ciutadans i ciutadanes. A més del greu problema de la pandèmia, s’ha d’adaptar el model productiu als nous temps, corregir la creixent desigualtat, defensar la sostenibilitat, entre molts d’altres.
Un problema fonamental a resoldre és com abordar la insuficiència financera que impedeix poder oferir als catalans i catalanes uns serveis públics de qualitat. En parlarem més endavant.
Sense oblidar el passat, ni renunciar als nostres principis, Catalunya ha de mirar endavant. Catalunya ha de connectar físicament i econòmicament amb el món i amb Europa.
Centrem-nos ara en la post pandèmia
La post pandèmia és un territori desconegut.
No hi haurà una “nova normalitat”. No hi haurà una foto fixa de com quedarà la post pandèmia. Ens trobarem davant d’un procés dinàmic sense fi. En evolució constant: Una societat en canvi permanent que necessita una constant adaptació.
Afectarà tothom i arribarà a tots els racons de la societat. Posem un parell d’exemples pensant en Catalunya i els seus municipis.
Respecte al canvi climàtic. La lluita per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle: Com afectarà la mobilitat, l’urbanisme, les infraestructures o l’agricultura? Com integrarem la immigració de la gent que vindrà als nostres pobles, expulsats pel canvi climàtic?
Com afectarà la digitalització i les noves tecnologies el món del treball? Amb el teletreball necessitarem tan espais per oficines? Necessitarem tants desplaçaments?
El governador del Banc d’Espanya ja anuncia que d’aquesta pandèmia en sortirem amb més desigualtat de la que ja teníem. Vol dir més pobresa, més marginació, més precarietat. Com podran la Generalitat i els municipis atendre la pandèmia social? Com es podran protegir els més vulnerables?
Les administracions locals hauran de repensar com gestionat el territori, la mobilitat, els models de desenvolupament local, les polítiques socials o la sostenibilitat.
Però no podem oblidar que la post pandèmia també ofereix oportunitats i aspectes positius, que hem de saber identificar. Per exemple, són molts els ciutadans que volen sortir de les grans ciutats on viuen tensats pels llargs desplaçaments, lloguers cars, que han de fer el tele treball en pisos de dimensió reduïda i en el que conviuen vàries persones. Molts d’ells volen desplaçar-se a entorns amb serveis i més tranquils per viure i per treballar.
Què els pot oferir el municipi? Està preparat perquè la població augmenti el nombre d’habitants? Quins canvis urbanístics o de serveis ha de preveure? Com impulsar una digitalització de qualitat?
En el camp de l’economia i de les institucions, com atraure inversions, públiques i privades, i institucions a localitats on es disposa de personal qualificat, de bons serveis públics i on es frueix una major qualitat de vida i mediambiental?
En el nou model productiu que impulsa la UE, especialment en el camp de la digitalització, del medi ambient o de la transició energètica, podem aspirar a aconseguir algun projecte? Cal apuntar amunt.
No hi ha dubte que els països i els municipis més dinàmics sortiran enfortits d’aquesta crisi.
La injusta distribució dels recursos obtinguts dels impostos que paguen els ciutadans a Espanya
Aquest radical canvi de l’entorn exigirà molts recursos.
Ara voldria parlar de la injusta manera en què l’Estat espanyol distribueix els recursos que obté dels impostos dels ciutadans i, en especial, del mal tracte financer que rep Catalunya.
La pandèmia de la Covid-19 està afectant greument milions de persones i arruïnant moltes empreses, amb un atur creixent i part de la societat amb dificultats per mantenir un nivell de vida digne.
A Catalunya, la pandèmia ha tensionat els serveis públics propis de l’Estat del benestar i, malgrat l’esforç dels professionals, està afectant la seva qualitat i posant en risc el benestar dels ciutadans.
El ciutadà demana a la Generalitat que millori la qualitat dels serveis públics i el govern de la Generalitat no disposa dels recursos per millorar-la.
Però, a paritat de compra, i descartant Madrid per l’efecte capitalitat, del qual ja en parlarem, el govern de Catalunya és el que disposa de menys recursos per habitant, tot i aportar el 20% de recaptació tributària, per sobre de la mitjana espanyola.
La diferència entre els impostos que els catalans paguen a l’Estat -41.000 milions- i la despesa que el govern central fa a Catalunya -25.000 milions- incloses les pensions, els interessos del deute espanyol, és de 16.000 milions, un 8% del seu PIB. Representen un déficit fiscal de 2.130 euros per habitant.
L’Estat, per cobrir les seves necessitats, té dèficit fiscal i augmenta el seu endeutament. Cal dir que Catalunya no ha contribuït mai a la generació del dèficit ni del deute de l’Estat.
Per poder millorar la qualitat dels servis públics, la Generalitat ha de disposar de més recursos econòmics. Però els mecanismes de distribució dels recursos sempre han infrafinançat algunes comunitats com Catalunya, el País Valencià o les Balears.
La diferència entre els impostos pagats a l’Estat i les despeses que l’Estat fa directament a Catalunya prové de diversos factors:
- Del model de finançament autonòmic pels serveis públics, que fa que Catalunya sigui la tercera comunitat en ingressos per impostos per habitant, però acabi essent la desena en ingressos per habitant i la penúltima quan es té en compte el cost de la de vida.
- Del baix nivell d’inversió del govern central a Catalunya. Sempre molt per sota del pes que té Catalunya, del 16% de la població i del 19,% PIB
- Del model territorial de l’Estat, que potencia la hipercapitalitat de Madrid, que provoca que malgrat que és l’altra gran aportadora nominal de fons públics a l’Estat, té uns beneficis derivats de la capitalitat (es calcula un 11,8% del seu PIB, uns 28.000 milions), molt superiors a l’aportació que fa a l’Estat. Aquesta situació privilegiada li permet practicar el “dumping fiscal”.
L’efecte capitalitat fa que Madrid sigui la zona més rica de l’Estat. Ha estat possible gràcies a la gran centralització del poder institucional, polític, econòmic, financer i mediàtic a Madrid. Gairebé totes les institucions públiques i totes les grans empreses hi tenen la seva seu. En model radial de les infraestructures també ha estat un dels grans factors de concentració a Madrid. Aquesta Espanya tan centralitzada està convertint la resta del territori en una enorme perifèria madrilenya i actua com una “aspiradora” que xucla les potencialitats dels altres territoris.
El País Basc com a comunitat foral cobren i gestionen directament els seus impostos. De fet s’estima que estan subsidiades, entorn del 7 % del PIB. - La paritat de compra no es té en compte mai a l’hora de definir els nivells necessaris de finançament, perjudicant de forma notable Catalunya.
Com a conseqüència del model de finançament autonòmic de l’Estat, els recursos per ciutadà de què disposa la Generalitat són els més baixos de totes les Comunitats, excepte el cas ja comentat de Madrid. Catalunya recapta 3.224 euros per habitant però, després d’operar altres ajustos redistributius, passa a ser la desena comunitat amb menys recursos assignats, amb 2.664 euros per habitant, i la penúltima, amb 2.393 euros, si es té en compte el nivell de preus.
El resultat és que, a títol d’exemple, el País Basc disposa gairebé del doble de recursos per habitant que Catalunya.
Si Catalunya pogués ingressar i administrar directament els seus ingressos, com fa el País Basc, disposaria gairebé del doble de recursos per habitant de què disposa actualment; podria resoldre en bona part les mancances dels serveis públics de les quals els ciutadans es queixen.
Analitzem quins són alguns dels problemes de serveis públics dels quals més es queixa la ciutadania
En el camp de l’EDUCACIÓ
Quines són les principals queixes dels professionals del sistema educatiu i de les famílies?
Cal dir que les retallades degudes a la crisi financera de 2008 van disminuir greument els recursos destinats a l’educació i no s’han recuperat. Queixes principals:
- Manca de gratuïtat i d’estendre la cobertura universal de les llars d’infants.
- • L’educació infantil està força universalitzada, però s’ha de completar la gratuïtat de l’oferta pública i abaratir el cost de la concertada.
- Els trams d’ensenyament obligatori (6-16: primària i secundària) donen menys resultats dels esperables.
- Una matèria que segueix pendent és disposar d’una bona Formació Professional.
- Si comparem la despesa pública educativa (preuniversitària) per alumne d’Euskadi 7.320 euros i la de Catalunya 5.170 euros, veurem que si Catalunya tingués la sobirania fiscal que té el País Basc podria gastar 2.643 milions d’euros més.
En el camp de la SALUT
Cal començar dient que l’estat de salut a Catalunya és bo i molts indicadors ho demostren. L’esperança de vida a Catalunya és una de les més altes del món.
La crisi de la Covid-19 ha posat en evidència les mancances. Les retallades de finançament que hi ha hagut des de la crisi de 2008 han disminuït greument els recursos destinats a la sanitat, el que ha portat a un empitjorament de l’atenció sanitària.
Quines són les mancances més notables del sistema de salut? Destacaríem:
- La sobrecàrrega a l’atenció primària, que fa que no es pugui dedicar prou temps als pacients.
- Les llargues llistes d’espera en moltes especialitats.
- La falta de metges i d’infermeres, que a més estan mal pagats.
- El cost a per les famílies de contractar mútues privades per tenir major opció d’elecció i agilitat en els serveis sanitaris.
- La manca de recursos per a la recerca mèdica.
- L’exclusió de la cobertura sanitària de certes especialitats.
La despesa pública en salut a Catalunya l’any 2018 va ser de 1.432 euros per habitant. Al País Basc fou de 1.753 euros. És a dir, 300 euros més per persona.
Catalunya hauria d’aspirar a poder destinar 5.000 milions d’euros més a sanitat. Si Catalunya tingués sobirania financera, com té al País Basc, disposaria ja d’uns 2.300 milions d’euros més per millorar el sistema sanitari.
La conclusió és simple: per millorar la qualitat del servei sanitari públic a Catalunya cal tenir sobirania fiscal i així poder decidir com administrar més eficientment els recursos que s’obtenen dels impostos que paguen els ciutadans.
En els SERVEIS SOCIALS: és a dir, residències, centres de dia, atenció domiciliaria, etc.
La despesa corrent en serveis socials, consolidada per al conjunt de les administracions (Generalitat més els ens locals), mostra una tendència creixent en els darrers anys, encara que no ha arribat a superar el nivell anterior al de la “crisi econòmica”.
Catalunya disposa d’una bona cobertura de places residencials, centres de dia, i ajuda domiciliària. Però és totalment insuficient.
Hi ha un elevat percentatge de persones que estan en llistes d’espera. Catalunya, el 2019, va tenir la mitjana més elevada de persones en aquesta situació amb el 31% de persones beneficiàries, mentre que la mitjana estatal va ser del 19%.
La crisi sanitària de la Covid-19 ha posat en relleu que la dotació de personal a les residències és insuficient per atendre les persones en situació de dependència.
El nombre d’hores d’ajuda domiciliària és insuficient per donar el servei adequat als beneficiaris.
La taxa de població amb pobresa severa s’ha incrementat i la de les persones en situació de vulnerabilitat està augmentant.
L’any 2018, la despesa en serveis socials per habitant a Catalunya va ser de 370, i al país Basc, de 700 €.
Si Catalunya tingués la sobirania fiscal que té el País Basc, el pressupost de la Generalitat es podria incrementar en uns 2.400 milions d’euros anuals.
Habitatge
L’accés a l’habitatge és un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar. La responsabilitat de facilitar l’accés a l’habitatge correspon al sector públic.
En general es considera que el cost que és assumible destinar a l’habitatge se situa entre el 30 i el 35 % dels ingressos totals de la llar. A l’àrea metropolitana de Barcelona el fan que aquests percentatges es situïn entre el 43 i el 54 % per a llars amb ingressos al voltant dels 25.000 € i entre el 31 i el 38% per a llars amb ingressos al voltant dels 35.000 €.
Perquè ningú no hagués de dedicar a habitatge més del 35 % dels ingressos de la llar, Catalunya hauria d’incrementar uns 70.000 habitatges per situar-se al nivell d’Euskadi i uns 270.000 per igualar a la UE.
Si Catalunya dediqués, com el País Basc, el 0,50 % del seu PIB a habitatge, representaria uns 950 milions anuals d’inversió addicional. Amb una inversió d’aquest ordre, es podrien construir uns 11.300 habitatges anuals i crear un parc públic d’habitatge d’uns 163.000 habitatges al cap de deu anys, que ens situaria a un nivell més equiparable al del País Basc, però que estaria encara lluny de la mitjana europea.
Trens de rodalies
El ferrocarril de Rodalies és el servei de mobilitat de proximitat per excel·lència. De tots els usuaris de ferrocarril, el 89% ho fa en un servei de rodalies. Malgrat això, en qüestions ferroviàries, aquest servei de tren ha estat la ventafocs de les extraordinàries inversions realitzades en el ferrocarril a Espanya entre 1990-2018. Mentre l’AVE, amb només el 4,7 % dels usuaris, rebia de mitjana quasi 2.000 milions d’euros anuals, les rodalies, a l’Estat espanyol, rebien només 131 milions d’euros anuals.
Comparativa de la situació amb altres comunitats d’Espanya
Les baixes inversions no s’han repartit de forma equitativa. En el mateix període 1990-2018, Madrid ha rebut el 47,8% de totes les inversions en rodalies (1.760 milions d’euros), mentre que Barcelona rebia el 16,8% (620 milions d’euros). A Madrid s’han estat executant grans obres que suposen importants salts endavant, com el nou túnel urbà entre Atocha i Chamartín, la nova estació de Sol, la línia amb l’aeroport, o l’expansió constant de la xarxa. A Catalunya gairebé no s’ha ampliat la xarxa: el 29% d’aquesta encara és de via única. L’estació de la Sagrera, la inauguració de la qual estava prevista inicialment per al 2006, avui encara no té data de posada en servei.
El resultat han estat quinze anys d’autèntic desgavell. Amb incidències contínues, bé siguin provocades per la infraestructura, bé per l’antiguitat del parc rodant o per la manca de manteniment.
Les repetides iniciatives i promeses que realitzaven els responsables polítics de l’Estat per posar solució s’han vist incomplertes de forma reiterada. Recentment, el ministre Ábalos ha presentat un nou pla de Rodalies 2020-2030. El problema és el de sempre: La manca de credibilitat després de tantes promeses mai complertes.
Una política d’inversions que pretengui resoldre en deu anys la situació actual d’obsolescència de la xarxa de Rodalies i anar emprenent algunes de les obres pendents requerirà una despesa anual d’uns 900 milions d’euros.
Pel que fa a les PENSIONS
El sistema públic de pensions espanyol pateix un dèficit estructural que s’agreujarà a mesura que la generació del baby-boom (nascuts entre 1955-1975) es vagin jubilant.
Les recents recomanacions del Pacte de Toledo no aporten canvis substancials que facin alterar les perspectives anteriors. El comportament econòmic de les pensions a Catalunya sempre ha estat molt millor que la mitjana espanyola, si ho comparem amb el PIB de Catalunya.
En els anys en què el sistema de pensions va presentar superàvits (2005 al 2010 ), Catalunya va aportar el 35,6% del superàvit total; mentre que en el període amb dèficits (2011 al 2019), el dèficit generat per Catalunya és només del 15,6% del total. En el primer cas, els valors són clarament superiors i, en el segon, inferiors als que als que correspondrien pel pes de Catalunya en el conjunt de l’Estat (19% del PIB).
Si Catalunya disposés de sobirania fiscal, les pensions estarien més protegides. Sense el drenatge fiscal que cada any detreu un 8% del seu PIB, els pressupostos públics podrien absorbir els dèficits del sistema de pensions.
CONCLUSIONS
Com a xifra orientativa, Catalunya ingressa a l’Estat espanyol d’impostos per un import anual de 41.000 milions d’euros i rep de l’Estat per finançar els serveis públics i les inversions uns 25.000 milions, el que genera un dèficit fiscal d’una mitjana de 16.000 milions d’euros anuals. Aquestes xifres suposen el 8% del PIB.
El dèficit pressupostari augmenta l’endeutament públic que anualment fa l’Estat espanyol, mai ha estat generat per Catalunya i els recursos que així ha obtingut mai han revertit a Catalunya.
L’infrafinançament dels serveis a Catalunya i la manca d’inversions han frenat el creixement econòmic de Catalunya, allunyant-la de les comunitats més riques en ingressos per persona.
Per introduir les millores en els serveis públics esmentats, caldria disposar d’uns 9.000 milions anuals. Uns 1.200 € per habitant. Encara quedarien uns 7.000 milions d’euros per cobrir les despeses de capitalitat i per resoldre les insuficiències financeres de la resta de necessitats públiques.
EN RESUM:
Per augmentar la qualitat de vida dels catalans i en especial per millorar els serveis públics, la Generalitat de Catalunya hauria d’ingressar i gestionar els recursos que provenen dels impostos dels seus ciutadans i així poder esdevenir un país de progrés, modern i de serveis públics de qualitat com els altres països avançats de la UE.
PER FINALITZAR:
Malgrat els greus problemes sanitaris, polítics, econòmics i socials, no podem defallir. Tot va per llarg. Hem de ser fidels als principis i al mateix temps persistents en la lluita diària per un país de progrés més just i millor.
Article d’opinió de Francesc Raventós
Economista, membre de Moviment d’Esquerres
Vegeu el vídeo del debat “Post pandèmia i serveis públics a Catalunya”