Ramon Creixell: "Socialistes a Junts pel Sí"
No negaré pas que entre els molts partidaris de la independència de Catalunya hi ha algun personatge ditiràmbic, excessiu, xaró, propens als més ridículs arravataments de mística nacional; algun friki que apuntala el seu independentisme en arguments tan insubstancials com la hipotètica supremacia còsmica de Catalunya en les matèries més peregrines; siguin les puntes de coixí, sigui la col de cabdell nostrades, posem per cas.
És una patriotisme d’hipèrboles innecessàries i risibles, que exposa a la befa dels seus detractors el moviment ponderat, transversal, massiu, inductiu, policèntric i polièdric de vindicació dels drets nacionals catalans en els seu estadi culminant, això és, la decisió lliure i democràtica sobre la conformació o no d’un Estat propi.
Compte, però, amb qui escarneix el procés català -el “prussés”, com diuen i escriuen aquests detractors – a càrrec de les desmesures dels indepes hiperventilats. Perquè és manifest que totes les seves ridiculeses sumades no li arriben ni a la sola de la sabata al colossal corpus d’espanyolades grotesques que han sublimat en deliris imperials les molt explícites flaqueses hispanes.
Cap geperut no es veu el gep. Tampoc se’l veu l’anomenat socialisme no-sobiranista català -tan donat a fer la riota del prussés-, que ni amb un milió de frases fetes se’n surt d’amagar la seva flagrant contradicció, lògica i ideològica, de propugnar igualtat i llibertat amb dignitat per a totes les persones, però no, rotundament no, per a tots els pobles i nacions.
El socialisme de debò és sobiranista a fortiori; és sobiranista de resultes de ser socialista. El socialisme català sap des de sempre que Catalunya és nació, i que, lògicament, té tan dret a Estat com qualsevol altra. En això consisteix el sobiranisme socialista, que fa 40 anys optà pel federalisme (sobirania compartida) i no per la independència, llavors sí inversemblant: democràcia fragilíssima, poders fàctics colpistes, majoria social despolititzada i desnacionalitzada; Generalitat a les beceroles, Europa a les quimbambas, etc. Un sobiranisme que va optar per fer país des del federalisme, opció legítima i eficaç fins que va ser desossada, estrafeta i humiliada pel Comitè, ai, Federal. O, si voleu, fins la dolorosa epifania de la sentència del Constitucional del 2010 contra l’Estatut de Catalunya.
Al socialisme català anti-prussés, més apàtrida o més espanyol que internacionalista, li suggereixo, respectuosament, que recordi allò que Pla li retreu a la societat rossellonesa en l’ “homenot” dedicat a Pau Casals: “La vida al Rosselló fatiga una mica. Trobar-se entre tres o quatre-centes mil persones que no són res, ni francesos, ni catalans, que no parlen cap llengua, que no tenen cap arrel conscient, que simplement divaguen, és impressionant.”
Afortunadament, però, hi ha un socialisme català coherent amb la seva ideologia i amb la seva història, que no divaga. Que opta encara pel federalisme, sí, però pel federalisme europeu del dia després de la sobirania plena. Se’l troba, convençut i activat, a #Junts Pel Sí.
Ramon Creixell i Martí
MES Moviment d’Esquerres, coordinador territorial Penedès-Garraf