Reconstruir l'esquerra independentista
Intervenció de Toni Comín a la Convenció de MEScat Independentistes d’Esquerra, celebrada el 30 de novembre de 2025 a Barcelona.
L’esquerra independentista té avui dues tasques centrals i indestriables. La primera és construir el relat o projecte d’esquerres guanyador. La segona és definir com aquest projecte es relaciona amb l’objectiu de la independència. No es tracta de dues discussions paral·leles, sinó de dues dimensions d’un mateix repte polític.
1. Un projecte d’esquerres guanyador
Parar els peus a l’extrema dreta
No volem un projecte d’esquerres només per sentir-nos còmodes amb les nostres conviccions. El volem perquè creiem que és millor per al país. I, precisament per això, el volem guanyador. Si no som capaços de pensar com fer guanyador un projecte d’esquerres, no estem complint amb el nostre objectiu polític.
Aquest relat/projecte ha de ser capaç de plantar cara a l’extrema dreta. Però plantar-hi cara no consisteix només a posar-se les mans al cap i denunciar el que fa l’extrema dreta, sinó que el primer pas hauria de ser mirar d’entendre per què una part creixent de la societat la vota. Mirar d’entendre les raons i sobretot les emocions de qui avui vota extrema dreta.
La causa principal —no l’única, però sí la més determinant— de l’auge de l’extrema dreta és la desigualtat. El fet que sigui un fenomen generalitzat a molts països d’Occident ens indica que les causes deuen ser compartides amb aquestes altres societats ―França, Alemanya, Itàlia, Portugal, els Estats Units, etc― i, per tant, deuen ser molt estructurals. ¿Quins processos socials compartim amb els altres països als quals els està passant el mateix que a nosaltres, pel que fa al creixement de l’extrema dreta?
Per altra banda, si l’extrema dreta és avui més forta que fa cinc, deu o vint anys, ¿deu ser perquè els problemes que l’alimenten també s’han intensificat, no? El que sabem, gràcies a les ciències socials ―l’economia, la sociologia, etc.― és que la vella classe mitjana de la societat industrial, amb la nova economia del coneixement, terciaritzada, digitalitzada i globalitzada, s’ha partit en dues meitats: mitja classe mitja segueix anant endavant i l’altra va enrere. Aquesta és la nova desigualtat econòmica de les nostres societats ―la desigualtat que afecta les condicions materials de vida: les desigualtats salarials, d’accés a l’habitatge, etc.―.
Les dues agendes de l’esquerra
Des del meu punt de vista, un dels errors de l’esquerra és haver posat al centre del seu relat i del seu projecte l’agenda woke. L’esquerra té dues agendes: les dues legítimes, les dues necessària i perfectament compatibles, però mal jerarquitzades.
D’una banda, l’agenda woke, centrada en les “batalles culturals”, el que en podríem dir l’agenda de les qüestions identitàries: lluita contra el canvi climàtic i ecologisme, drets de les dones, drets LGTBI, multiculturalisme i immigració, etc. De l’altra, l’agenda clàssica de l’esquerra, l’agenda de “les coses del menjar”, la de les condicions materials de vida: el salari, el lloguer, l’habitatge, el transport, l’escola, la salut, etc.
L’una se centra en problemes particulars, que afecten col·lectius que no són la totalitat de la població. L’altra se centra en problemes universals que a tothom afecten. Tot té a veure amb la igualtat. Però en un cas estem parlant de la igualtat d’una part, la igualtat d’uns quants en relació a la resta; en l’altre estem parlant de la igualtat de tots.
El problema no és l’agenda woke. No podem estar en contra d’aquesta agenda, per descomptat. El problema ha estat posar-la al centre del relat/projecte de l’esquerra. Això no ha passat per mala fe, sinó per una combinació de manca de coratge i de manca d’idees a l’hora d’afrontar l’agenda de les desigualtats socioeconòmiques. Ens hem refugiat en les batalles culturals per esquivar el conflicte material, per defugir el conflicte de classe —al cap i a la fi, les desigualtats materials ens remeten al vell concepte de classes socials—.
Quan, en un context de creixement de les desigualtats econòmiques, deixem de parlar de les condicions materials de vida i ens posem a parlar de canvi climàtic, de feminisme i de drets LGBTI, sense voler obrim una autopista a l’extrema dreta. Si l’esquerra no canalitza el malestar derivat de l’increment de la desigualtat econòmica, algú altre ho farà.
Dos casos d’èxit: Mamdani i Jetten
Si parlem d’una esquerra guanyadora, mirem qui està guanyant. Dos exemples recents ho il·lustren bé: Mandani a Nova York i Jetten als Països Baixos. Tenen moltes coses diferents: l’un és un socialista democràtic i l’altre un liberal d’esquerres, és a dir, venen de tradicions polítiques diferents, actuen en contextos molt diferents… però també tenen molts elements rellevants en comú.
Primer, tots dos se centren clarament en l’agenda de les “coses del menjar”. No rebutgen l’agenda woke, però no els cal parlar-ne perquè tots dos la representen de manera inevitable, per definició: Mandani és immigrant; Jetten és obertament LGBTI i va ser ministre de medi ambient. Però precisament Mamdani no va posar la immigració al centre de la seva campanya, ni Jetten els drets LGBTI en la seva. Els dos es van centrar en… habitatge! I també en educació, en salaris i en transport. L’agenda de les condicions materials de vida.
De fet, la millor manera de reivindicar els drets dels immigrants o del col·lectiu LGBTI és que un immigrant o una persona LGBTI posi al centre del seu projecte les necessitats de tothom ―les necessitats materials, com l’habitatge― i no les del seu col·lectiu.
En segon lloc, han entrat sense complexos als grans canals de comunicació on l’extrema dreta se sent còmoda i domina: TikTok, Instagram, les plataformes on avui es construeix opinió, i han assumit sense complexes el nou llenguatge comunicatiu que aquests canals i aquestes plataformes requereixen. Per exemple, no han ocultat la seva situació personal familiar ―ans al contrari― en les xarxes.
En tercer lloc, han fet la seva comunicació política amb energia i projectant esperança, futur i il·lusió. Reformisme com a il·lusió i esperança col·lectiva. Als dos els brilla la mirada, per dir-ho gràficament. Ser joves ajuda, òbviament ―tot i que amb això no vull caure en l’”edatisme”―.
I en tercer lloc, per moure’s eficaçment pels nous canals de comunicació, tots dos ―a banda del seu programa electoral general― han triat algunes poques mesures i les han convertit en mesures “estrella” de la seva campanya, en les banderes al voltant de les quals ha girat tota la seva campanya. Tres, quatre, cinc mesures, no més. I totes elles, tornem al principi, centrades en “les coses del menjar”. Però des d’una mirada i una perspectiva d’esquerres: a favor d’estendre i consolidar drets socials i des d’una cultura política participativa i anti-autoritària.
Perquè s’entengui bé la diferència respecte el que ha fet l’esquerra fins ara: respecte les formes, han fet un salt endavant; respecte els continguts, han fet un salt enrere, en el sentit que han tornat als “clàssics” de l’esquerra: els drets socials i econòmics.
Si se’m permet la metàfora, compararem una campanya electoral amb un concert. Perquè un concert tingui èxit calen tres coses: una bona partitura, és a dir, un bon repertori; un bon intèrpret; una bona sala o espai de concerts. Jetten i Madmani són bons intèrprets, han encertat la partitura (banderes centrades en condicions materials de vida) i han actuat en la sala adequada, on hi ha el públic (les noves xarxes i plataformes socials). Respecte el que feia l’esquerra fins ara, han fet canvis importants tant en el repertori com en la sala.
Tornant al principi d’aquesta intervenció, així és com es pot parar els peus a l’extrema dreta: contra la ràbia i la frustració, oferir esperança. Però una esperança basada en coses concretes, materials, tangibles.
2. La relació d’aquest projecte amb la independència
Condició no suficient, però sí necessària
La segona gran tasca que tenim és explicar el vincle ―com un vincle indispensable― entre aquest relat/projecte de l’esquerra i la independència. Sobre això, dues consideracions.
En primer lloc, aquest progrés en les condicions materials de vida de la majoria de la població ―de tothom― no es pot materialitzar sense:
- a) el control dels nostres recursos econòmics i fiscals;
- b) la sobirania política.
Un argument senzill ho il·lustra: en una Catalunya independent, els catalans no estaran mai governats per un govern del PP+VOX. La sociologia política i la cultura política del país fan que la dreta i l’extrema dreta no puguin fer majoria a Catalunya. A l’Estat espanyol, en canvi, és inevitable que tard o d’hora hi hagi governs del PP amb o sense Vox. Sense independència, algun dia les nostres vides estaran governades per la dreta i l’extrema dreta espanyola.
En segon lloc, en el cas català, parlar de condicions materials de vida vol dir parlar, sobretot, d’habitatge, de salaris, de transport, d’educació i d’habitatge. Però no només. Vol dir també abordar el canvi del model productiu: menys dependència del turisme i més pes d’una indústria d’alt valor afegit.
La República no és una condició suficient per garantir la materialització d’aquest projecte d’esquerres basat en el progrés material de tots els ciutadans, però sí és una condició necessària. Pel que hem dit abans: perquè aquesta Catalunya de la justícia social, capaç de garantir condicions materials de vida molt més igualitàries per a una gran majoria, només és possible amb sobirania política i amb control dels propis recursos.
En aquest sentit, el vincle entre l’agenda de les coses del menjar i la independència és molt directe, és especialment fort: perquè la independència implica un control dels recursos fiscals, que és condició necessària de tots aquests progressos en els drets socials i econòmics. En canvi, el vincle de la independència amb l’agenda woke ―amb el feminisme, els drets de les minories o la lluita contra el canvi climàtic― és menys fort, en la mesura que algunes d’aquestes polítiques avui ha depenen de les institucions catalanes. L’agenda de les condicions materials de vida depèn d’uns recursos fiscals que avui no tenim i que la independència ens hauria de proporcionar; l’agenda woke depèn d’una sobirania política que, pel que fa a aquesta agenda, avui ja tenim ni que sigui parcialment.
Les dues vies i el cercle virtuós
El gran repte, ara mateix, és com reconstruir un full de ruta creïble cap a la independència, aprenent honestament de tot el que ha passat des del 2015. Cal digerir les lliçons del 2017, del 2018 i dels anys posteriors. En aquest sentit, dues propostes i una conclusió.
La independència sempre ha tingut dues vies possibles: la via unilateral i la via negociada. Això és així abans i ara i seguirà sent sempre així. La qüestió no és triar-ne una de manera dogmàtica, sinó analitzar quines són les condicions d’èxit de cadascuna d’elles i treballar perquè es donin.
Criticar els inconvenients de la via negociada té sentit, però això no eximeix d’explicar què cal perquè tingui èxit la via unilateral, i a l’inrevés. Mostrar els límits de la via unilateral no eximeix d’explicar quines són les condicions d’èxit de la via negociada. Explicar els límits i els inconvenients d’una via no fa de l’altra una via bona, com per art de màgia. Cal ser molt honestos, per tant. Però aquest exercici d’honestedat no ha de desmobilitzar ni desanimar. Al contrari: ens ha de fer més forts.
Per altra banda, hi ha un aprenentatge clar d’aquests darrers anys, vàlid per a totes dues vies: sigui quina sigui la via que vulguem transitar, necessitem ser més i necessitem anar junts. Cal ser molts, cal ser majoria, en tots dos casos. I cal, sens dubte, unitat estratègica.
D’aquí sorgeix l’aposta de MEScat i Acció per la República per aliar-se amb Junts. Cal un front ampli, una aliança transversal, a la manera de Junts pel Sí, tant per la via unilateral com per la via negociada. Ser molts i anar units. D’aquí l’aliança estratègica de l’esquerra independentista que representem nosaltres amb Junts per Catalunya. I d’aquí, també, la fusió entre MESCat i Acció per la República: és la conseqüència lògica d’aquesta aliança estable amb Junts. A partir del moment que tant MESCat com Acció tenen una aliança estable amb Junts, mantenir-se com a estructures separades ja no tenia gaire sentit.
Sí, l’independentisme necessita unitat estratègica, cal reconstruir un nou Junts pel Sí, i MEScat i Acció per la República volen contribuir-hi de manera decisiva.
Per acabar, una conclusió: hi ha un cercle virtuós entre esquerra i independència. Per què? Perquè només des de la República es podrà materialitzar el programa d’esquerres que hem estat explicant: el programa de la justícia social, de la igualtat i de la prosperitat que el país es mereix. Però aquesta relació de causalitat també és a l’inrevés: només un programa d’aquest tipus permet construir la majoria social àmplia necessària per fer la independència.
Independència i projecte d’esquerres es retroalimenten. En el pla teòric, sembla evident. Ara, el repte és fer-ho realitat. Del que es tracta és d’activar aquest cercle.
Toni Comín
Eurodiputat electe i membre de MEScat