Sant Jordi confinat: "Zenòbia, reina de Palmira"

Relat curt de Rosaura Serra, membre de MES, Moviment d’Esquerres. Sant Jordi, 2020

Il·lustració: La darrera mirada de Zenòbia sobre Palmira. De Herbert Gustave Schmaiz. Art Gallery of South Austràlia, Adelaida.

Any 277 dC. Port de Selèucia, província romana de Síria.

Zabdas espera al port l’arribada d’una nau que ha de portar-lo a Roma. La seva silueta es retalla contra els últims rajos del sol reflectits en el seu cabell canós, i els seus ulls grisos estan perduts en l’horitzó, més enllà del Mediterrani, mentre el vent acaricia lleument la seva túnica. Estreny el medalló a la seva mà, i el seu cor anticipa el moment en què tornarà a veure Zenòbia. Cinc anys han passat, cinc anys en els quals sempre s’ha repetit a si mateix: “Zenòbia no pot pas haver mort”.

quals sempre s’ha repetit a si mateix: “Zenòbia no pot pas haver mort”.

Zabdas no ha tingut una vida fàcil, ni tranquil·la; en els seus records pesen tantes batalles, tants èxits, tants somnis d’imperi i tanta destrucció, riquesa i desolació. Tot associat a una dona: Zenòbia.

Encara recorda, com si fos ahir, la primera vegada que la va veure: era el dia de les seves noces amb el rei Odenat. Tota la cort de Palmira es preguntava qui prenia per esposa el rei, ja que era una desconeguda que ni tan sols pertanyia a la noblesa, només era la filla d’un important mercader d’origen egipci. No obstant això, quan Zenòbia es va presentar a palau, tothom va comprendre que havia enamorat al monarca per la seva bellesa. La seva pell era bruna, i una cascada de cabell negre, com els seus ulls, li cobria tota l’esquena. Tenia tan sols tretze anys, però els seus moviments eren elegants i segurs, propis dels d’una gran dama.

Zabdas aleshores era un jove militar al servei del rei i la va contemplar com qui admira una deessa, un ésser inassolible. Amb el pas del temps i a la convenient distància que li marcava el seu lloc al palau reial, la va veure madurar i ser mare, mentre la ciutat de Palmira creixia. Es va adonar que Zenòbia guanyava influència en les decisions d’Odenat i que es feia amb el respecte dels homes savis. Gràcies a ella, Palmira s’anava convertint en un centre de cultura i d’art, al mateix temps que incrementava el seu comerç. Tot això mentre seguia sota la dominació pacífica de l’Imperi Romà.

Inesperadament es va trencar la tranquil·litat i l’harmonia: el rei Odenat va ser assassinat pel seu cosí, qui pretenia el tron, i que, amb gran crueltat, també va posar fi a la vida del primogènit del rei, fruit d’un matrimoni anterior del monarca.

La ciutat s’hauria sumit en un caos, o en una guerra civil, si Zenòbia no hagués estat la dona que era, forta i intel·ligent. Al costat d’Odenat s’havia donat a conèixer, i molta gent de la cort sospitava que les decisions més encertades del rei, havien estat fruit d’escoltar la seva consort; per això va ser acceptada per ocupar el poder, exercint la regència del seu fill Vabalat, i obtenint la confiança de nobles i militars, malgrat ser una dona. Com a mostra del seu caràcter, ella no va dubtar un moment en venjar la mort del seu espòs, fent ajusticiar el seu assassí.
A partir d’aquest moment, Zabdas, com a conseller militar, va començar a ocupar un lloc important a la cort i la seva admiració per la reina va créixer encara més. Ella era tan capaç de presidir les sessions en el saló del tron o les més elegants de les festes, com de muntar a cavall o de participar amb els seus soldats en les maniobres militars; i era una excel·lent arquera.

Zenòbia ambicionava un imperi per a la seva ciutat, Palmira, i per tant tenia la necessitat de consolidar un gran exèrcit. Per dur a terme aquesta empresa Zabdas era el seu millor col·laborador. Van compartir llargues hores de treball i l’atracció que ell sentia per ella es va anar fent cada vegada més forta. Aviat es va adonar que els ulls de la reina el buscaven entre la gent a les concorregudes habitacions i parlaven el que els seus llavis no gosaven dir. De vegades, consultant algun document, es fregaven lleument els dits i era una sensació electritzant. Al pas d’ella, les mans de Zabdas semblaven cobrar vida pròpia, i havia de fer veritables esforços per retenir-les. Pensava que Zenòbia era com el sol, i ell no podia fer una altra cosa que seguir-la. Gens tenia a veure que tingués esposa i fills, l’impediment més gran per mostrar els seus sentiments era que la reina havia de posseir una moral immaculada.

En pocs anys, la ciutat va augmentar en població i riqueses. Situada en un oasi natural, sempre havia estat un lloc de pas imprescindible per a les caravanes comercials, i sota el govern de Zenòbia es va ampliar. Es van construir grans avingudes vorejades de columnes i bells temples, monuments i jardins, i també es van elevar unes muralles que havien de ser infranquejables. La reina va saber guanyar-se el respecte i l’admiració de les seves gents, que a poc a poc van començar a pensar que eren prou capaços de separar-se de la totpoderosa Roma i convertir-se en un regne independent.

Quan van considerar que tenien l’exèrcit preparat, van començar a envair els territoris veïns. Amb les primeres campanyes van aconseguir annexionar-se tota Àsia Menor fins a l’Èufrates, però era Egipte, província romana, el més anhelat i preuat tresor. A Zenòbia li agradava pensar que era descendent de Cleòpatra, a qui admirava.

Dos anys després de l’inici de la seva lluita conqueridora, quan per fi van prendre Alexandria, la reina va pensar que aquell era el dia més gran de la seva vida, i a la nit, sigil·losament, va entrar a l’habitació del palau que ocupava el seu general, per alliberar la passió que els estava consumint a tots dos.

Els déus els van acompanyar en els següents anys, per a Zabdas els més intensos de la seva existència. Era com un somni fet realitat, Palmira podia ser la capital d’un gran imperi, Zenòbia la més hàbil de les reines, i ell, Zabdas, el seu amant i el millor estrateg. Vivien una vida extrema, perquè Zenòbia no defugia el camp de batalla. Cada dia podia ser l’últim i cada nit vivien el seu amor amb aquest pensament.

En temps posteriors, en els quals havia pogut reflexionar tant, Zabdas havia arribat a pensar que tot havia estat massa arriscat, que el seu pla havia estat extremadament ambiciós, que no havien valorat la potència del seu enemic i que s’havien llançat a una boja carrera per conquerir nous territoris, sense valorar les conseqüències.

Fins llavors, Roma havia estat com un gegant adormit, però un dia els seus ulls, que fins a aquell moment havien estat fixats en altres latituds, es van tornar cap a Palmira. Havia pensat que els exèrcits locals podrien sufocar la insurrecció, però aleshores va comprendre que hauria de dedicar-ne tot el seu poder militar.

L’emperador romà Aurelià no es podia permetre aquella pèrdua de territoris i, en un principi va confiar en la seva superioritat, i va pensar que podria aixafar als insurrectes sense problemes; però no va anar així, van entrar en una dura guerra. Palmira no estava disposada a deixar-se vèncer i tenia un exèrcit molt millor preparat d’allò què els romans podien pensar.

Tres anys després d’haver estat conquerit per Zenòbia, Egipte va tornar a mans dels romans, que des d’allà van preparar tota la seva ofensiva per aniquilar l’exèrcit de la reina.

Tot d’una, va semblar que la fortuna abandonava Palmira. Mort, derrota, desolació. Primer havia l’esperança de capgirar el decurs de la guerra, però batalla rere batalla, es van anar perdent territoris, fins que l’any sisè del seu regnat, quan les tropes romanes s’acostaven a Palmira, amb el seu exèrcit pràcticament inexistent, Zenòbia va intentar fugir amb el seu fill per posar-se fora de perill; però va ser capturada pels soldats romans, quan intentava prendre un vaixell al riu Èufrates.

Les restes de l’exèrcit de Palmira, en saber de la caiguda de la seva reina, no van trigar a rendir la ciutat. Zabdas, ferit després d’haver lluitat fins a l’extenuació, va esperar a Palmira el que pensava seria la fi, la destrucció total, però no va anar així. Aurelià en veure la bellesa de la ciutat, va voler mantenir-la intacta per annexionar-la al seu imperi com una joia més. Els romans van fer-se càrrec del govern de la ciutat, i la reina, amb el seu fill, va ser deportada a Roma. Era massa perillosa per deixar-la lliure i el que havia fet era imperdonable.

Zabdas, impotent, deposat de tots els seus càrrecs i convalescent de les seves ferides, va romandre desolat, esperant notícies de Roma. Van passar moltes setmanes fins que van arribar a Palmira les cròniques que anunciaven que en la desfilada de la victòria celebrada a la capital, com si es tractés d’un trofeu, la reina Zenòbia havia desfilat encadenada, carregada de joies; i les seves cadenes eren d’or, per fer més palès que era una presa molt important. També afegien els emissaris, sense apuntar més detalls, que després havia mort. El poble de Palmira havia d’oblidar la seva sobirana i havia d’entendre que el millor era mantenir la seva fidelitat a Roma.

Zabdas, en assabentar-se d’aquestes notícies, que van ser llegides a la principal plaça de la ciutat, va sentir en el més profund del seu cor una veu que li deia: «Zenòbia no pot pas haver mort». Si hagués estat així, ell d’alguna manera ho hauria sabut, ho hauria sentit. Pensava: «amb la seva intel·ligència i la seva bellesa, ha d’haver trobat alguna via per salvar la seva vida».

Amb el temps, la població de Palmira, si bé no va oblidar la seva reina, sí que va acceptar la seva desaparició i, encara que li guardava un record de profunda admiració, pel breu i bell somni d’independència i llibertat que ella havia representat, es va anar adaptant a la pau romana i les seves comoditats.

Per Zabdas la vida tenia poc sentit, la felicitat se li havia escapat com l’aigua entre els dits de la mà. Els dies es feien eterns, ja que era incapaç d’interessar-se per res. Havia abandonat definitivament l’exèrcit, vivia sol als afores i visitava poc la ciutat, tan sols ocasionalment la biblioteca. Es dedicava a regentar la seva vila i buscava la solitud, fins a tal punt que ja gairebé mai no rebia visites. En les càlides nits d’estiu mirava els estels i es preguntava si la seva estimada no les estaria veient també en algun lloc.

Una tarda de juny, quan havien passat cinc anys del final de la guerra, a la seva casa va arribar un comerciant estranger, que va preguntar per ell i li va dir que venia de Roma, on una dama li havia confiat un objecte, amb instruccions molt precises de lliurar-li-ho únicament a ell, en pròpia mà. Ja tot sol, quan va obrir el petit paquet, va descobrir en el seu interior un medalló amb el símbol del déu Bel, que coneixia molt bé, ja que l’havia vist moltes vegades penjat del coll de Zenòbia.

I és per això que està en el port, esperant un vaixell que el porti a Roma i a ella, a disposició del que li ofereixi el destí, deixant enrere totes les seves possessions i la seva família, i sense lamentar-ho un sol moment.

Ell sabia que Zenòbia no podia estar morta, i no anhela res més qu compartir amb ella el temps que la vida pugui regalar-li. Perquè en cinc anys, la primera vegada que ha tornat a sentir-se viu ha estat estrenyent el medalló que guarda a la seva mà dreta.

 

Rosaura Serra

Sant Jordi, 2020