Socialdemocràcia: atrapats per la història
Article de Ferran Requejo al diari Ara el 09/10/2016
Fa uns 150 anys John Stuart Mill establia que “en les teories polítiques i filosòfiques, igual que en les persones, l’èxit revela defectes i debilitats que el fracàs hauria ocultat a l’observació” ( Sobre la llibertat, 1859). Una reflexió que pot aplicar-se a la socialdemocràcia actual (SD).
Com totes les tradicions polítiques contemporànies (liberalismes, nacionalismes, conservadorismes, socialismes, etc.), la SD presenta balanços ambivalents. La gran conquesta que van significar els estats de benestar europeus té en la SD el principal centre de gravetat. Es tracta d’un corrent que també ha contribuït a la millora de l’estabilitat i de la qualitat democràtica d’unes societats amb àmplies classes mitjanes (Eurípides i Aristòtil ja van detectar a l’antiguitat que les classes mitjanes constituïen la base de l’estabilitat política, en contrast amb les classes dels rics i dels pobres, centrades en els seus interessos particulars i causa d’enfrontaments i d’inestabilitat).
Després de la Segona Guerra Mundial, l’objectiu de combatre les desigualtats a través de polítiques redistributives resultava congruent amb el creixement i l’eficiència econòmica. Durant tres dècades l’economia social de mercat semblava una aposta guanyadora i sense rivals decisius de present i de futur. Dit en termes molt genèrics, el reformisme de la SD va col·laborar decisivament a civilitzar el capitalisme (drets socials, educació, sanitat, pensions, etc.). De fet, en el context occidental, el triomfador de la tradició socialista ha sigut Bernstein, no Marx.