Socialisme, democràcia, progrés i futur (II)
Article de Joan Alcaraz, publicat a elrepublica.cat el 28 de gener de 2021.
Com a la primera part d’aquest article, continuem comentant alguns aspectes de la Declaració que la Internacional Socialista -hereva de la històrica II Internacional- va fer a Frankfurt l’any 1951, amb el propòsit de cercar-ne l’actualització i, si escau, la revisió, també des del punt de vista del sobiranisme català.
Pel que fa a la democràcia econòmica, “L’Estat ha d’impedir a les empreses privades d’abusar del seu poder, i ha de vetllar perquè perquè augmenti la seva producció dins el quadre de la planificació general en profit de la col·lectivitat.”
Sempre faig la mateixa broma, tot i que relativa: a la Terrassa de la meva joventut, quan jo intuïa que algun empresari s’acostava per la vorera, canviava, instintivament, de vorera. Amb els anys, he passat -encertadament- de demonitzar els posseïdors o posseïdores de capital -tot i que no sé si incloure-hi la banca- a diferenciar-ne els qui són realment emprenedors dels qui són, malauradament, explotadors. Als primers -jo mateix hauria pogut ser-ne un, i possibilitats en tenia-, tota la col·laboració i suport; als segons, ni aigua…
Socialisme de la ciutadania, dels treballadors i emprenedors, de la societat
“Els ciutadans han de participar, a títol personal i mitjançant les seves organitzacions, en el procés de producció, i així evitar el naixement d’una burocràcia privada o de l’Estat. La participació democràtica dels treballadors en la direcció de les indústries ha de ser garantida”.
També de jove, sentia parlar sovint d’autogestió, concepte que es va posar de moda sobretot a partir de la seva implantació a l’antiga Iugoslàvia, en el marc de la tercera via que volia representar aquell mític dirigent -Josip Broz- que ha passat a la Història com a mariscal Tito. Tito i els seus propugnaven una mena de socialisme que, a partir del model comunista soviètic comandat per Stalin, se’n sentia dissident, i que també lideraria el moviment dels Països no Alineats ni amb el bloc capitalista ni amb el comunista.
Aquell model autogestionari, que propugnava la participació efectiva dels treballadors en la gestió i els beneficis de les empreses estatals, tenia el petit problema que es desenvolupava en un context no democràtic. En aquest sentit, als països on la socialdemocràcia havia fet camí es va preferir parlar més aviat de cogestió. Però el que compta no és el nom, ni la fórmula, sinó que les empreses, privades i públiques, tinguin un funcionament al màxim de democràtic possible, amb el concurs dels sindicats des de dins i les associacions de consumidors des de fora. I en aquest itinerari, sempre hi haurà d’haver camí per millorar, per avançar.
Curt i ras:
“El Socialisme democràtic vol eixamplar la llibertat individual damunt la base d’una seguretat econòmica i social i mitjançant el desenvolupament continuat del benestar”.
Utopia o quadratura del cercle? Sí, és això, i justament perquè ho és, paga la pena…
Quant a democràcia social i progrés cultural, “els socialistes consideren com a profundament justa la reivindicació obrera en la remuneració equitativa del treball. Creuen, a més, que hi ha uns altres estimulants per al treball, com la satisfacció de l’obra ben feta, la solidaritat i l’esperit professional”.
La Declaració de Frankfurt del 1951 representava, d’alguna manera, l’emancipació del socialisme democràtic de les coordenades més pròpiament marxistes i la confluència d’aquestes amb altres mètodes d’anàlisi de la societat que s’inspiren igualment en un sistema de justícia social, un règim de llibertats i uns objectius de pau com a component, del tot bàsic, d’una vida digna.
Per això, sense negar mai el paper dels diners ni la importància de l’economia, cal anar més enllà d’aquests valors per a integrar-los, molt més que fins ara, en els principis de l’Humanisme. Un concepte molt ampli que no cal dir que també contempla els drets dels animals i el respecte per la natura -en parlarem aviat- perquè, de fet, ho inclou tot.
El factor de gènere, en clau del futur compartit
“Els socialistes lluiten per l’abolició de totes les discriminacions legals, socials, econòmiques i polítiques que hi ha entre l’home i la dona”.
Aquesta qüestió -una de les, com més va, més promocionades en el món del segle XXI- apareix ben desenvolupada en l’actualització de la Declaració que s’inclou al web de la Internacional Socialista. En concret, s’hi dedica, en sis punts, tot un apartat que s’inspira en el bo i el millor de la consciència feminista, també novament potenciada els darrers anys a partir de l’impuls global del moviment “Me Too”. Just el que ara toca i que, per tant, ha de ser del tot efectiu.
I és que, tal com es diu clarament en el text renovat, “la igualtat i la justícia per a la dona són factors essencials per assolir un món just i en pau”.
“El Socialisme vol posar a disposició dels homes els mitjans que els permetin d’assolir una més alta cultura. Donar suport a totes les aspiracions i estimular les creacions de l’esperit humà. Els tresors de l’art i de la ciència han de ser assequibles a tothom”.
O sigui, considerar la cultura com un bé essencial -inclosa la cultura científica- i estimular-ne el gaudi, l’estudi i el coneixement per tal que les persones i la societat esdevinguin agents creatius. El resultat no seria, és clar, el Paradís, però ja s’hi acostaria força…
Un nou ordre mundial
En el quart i últim apartat de la Declaració del 1951, que tracta de la democràcia internacional, s’hi assenyala que “el nou ordre mundial pel qual lluiten els socialistes no es pot desenvolupar plenament ni pacíficament sinó per la cooperació lliurement consentida entre les nacions, que exigeix l’establiment d’una democràcia internacional que garanteixi la llibertat dels pobles i el respecte als Drets de l’Home”.
Ja havíem vist en la primera part d’article que aquest concepte de la “llibertat dels pobles” no sembla fer-se extensiu a les nacions sense Estat i, per tant, al seu dret a l’autodeterminació, una de les possibilitats del qual és la independència.
“El Socialisme democràtic considera la creació de l’ONU com un pas important cap a l’establiment d’una comunitat internacional i reclama l’estricta aplicació dels principis de la Carta”.
Des de la fundació, fa seixanta anys, de la Internacional Socialista ha plogut molt, però aquest “pas important” no ha fet prou via. Les Nacions Unides i les organitzacions que hi són vinculades fan el seu paper, no cal negar-ho, però el vell ordre mundial -molt globalitzat- continua sent regit per unes poques grans potències, al capdavant de les quals és possible que, ben aviat, la Xina sigui capaç de superar els EUA. L’actual pandèmia, que tant ens angoixa, encara ho està deixant més clar…
“La misèria d’una part del món amenaça la prosperitat de les altres parts. La misèria constitueix un obstacle per al desenvolupament de la democràcia”.
Una misèria en forma d’escàs desenvolupament econòmic, fam i malalties, guerres, migracions… Que amenaça els països del Tercer Món i també el que coneixem com a Quart Món, inserit en el nostre.
Pau i desarmament
“El Socialisme democràtic considera el manteniment de la pau mundial com la tasca més urgent de la nostra època. La pau no pot ser assegurada sinó per un sistema de seguretat col·lectiva. Aquest sistema crearà les condicions d’un desarmament mundial”.
Un desarmament que només s’ha produït a mitges, tot i que les “guerres obertes” són complementades per guerres comercials i guerres tecnològiques, a més d’un terrorisme prou mortífer i d’abast global. Que al món s’hi pugui instaurar algun dia una pau veritable requereix de múltiples condicions, que només tindrien capacitat d’imposar-se si, en algun moment, una progressiva “revolució cultural” contribuís a fer mutar la condició humana…
Cap al desenvolupament sostenible
A mitjans del segle XX, la que és ara mateix una de les claus del futur del planeta no formava part, encara, de les preocupacions col·lectives. Per això, la Declaració que hem anat comentant a partir d’uns quants dels seus punts no s’hi refereix. En canvi, en l’ampliació de principis inclosa al web de la Internacional s’hi dedica, si més no, tot un apartat, en el qual, entre altres consideracions, queda clar que “la inversió social en la reconstitució de l’entorn -que per a molts experts és una despesa que no aporta beneficis ni fa créixer el PIB- és, tanmateix, una de les inversions més positives que pot fer una societat”.
Matís important… i no solament català
En definitiva, veiem que el socialisme democràtic continua sent, al llarg dels anys, una via àmplia, sostenible i ben recomanable de progrés i, per tant, de futur. Però ja hem assenyalat que hi ha, si més no, un matís important a revisar. Sobretot, des del punt de vista dels qui ens considerem, a més de socialdemòcrates, ciutadans de Catalunya que volem l’autodeterminació per al nostre país i, si pot ser, la seva constitució en Estat propi.
Com a socialistes, volem la igualtat, i com a demòcrates, la llibertat. Per aquestes mateixes raons, desitgem la independència del nostre país, o sigui, que Catalunya sigui lliure i tingui els mateixos drets que la resta de les nacions.
¿Per què, doncs, les persones que pensem d’aquesta manera ens sentim ara del tot adversàries de l’opció electoral del PSC, vinculat a la Internacional Socialista a través del PSOE, i que encapçala Salvador Illa? Doncs per les raons òbvies que estic exposant, i que no contradiuen per a res els principis del socialisme democràtic. Ben al contrari: els matisen i complementen de la manera més adient.
Al cap i a la fi, si al Partit Laborista britànic, posem per cas, pot no venir-li massa de gust que Escòcia esdevingui un nou Estat, com a força d’esquerra democràtica només hauria de combatre aquesta aspiració per mitjans pacífics. Tanmateix, si el Labour no respectés, en darrer terme, la lliure voluntat dels escocesos, això no seria gens democràtic ni, per descomptat, socialista. De la mateixa manera que l’Estat espanyol, majoritàriament, no respecta des de fa segles la lliure voluntat del poble català.
Joan Alcaraz