The indult day

Ha arribat el dia. Si alguna crisi d’última hora no ho impedeix, avui el Consell de Ministres aprovarà l’indult dels presos polítics catalans. S’han escrit milers d’articles d’opinió sobre la temàtica així que no vindrà d’un. Aquí va.

Sóc mesell i em continua sorprenent comprovar una vegada i una altra com l’Espanya més conservadora es manté en el seu «sostenella y no enmedalla» en referència a la seva relació amb Catalunya.

Com tants cops a la nostra història, fa ostentació de poder, genera confrontació i infligeix tanta repressió com pot. Hem d’insistir fins a l’extenuació que no es pot permetre que darrere dels indults s’amaguin els milers de represaliats que encara ara pateixen el deliri kafkià de molts dels ressorts que controlen els que ens volen escarmentats.

Aquest és l’objectiu indissimulat que es vol infligir a l’independentisme català a la vegada que, per a consum intern, es vol donar el missatge de «prietas las filas».

A tot això no es deixa passar cap oportunitat per generar desgast al govern Sánchez i, malgrat que en algun moment va semblar que en minimitzarien els danys, el cert és que algunes esgarrapades no se les podran estalviar.

I com deia, em sorprèn que, malgrat els llargs períodes de tenebres, no s’hagi après res i avui encara algú aposti pel model que en podríem dir Cibeles -Quilometro Zero. La manca d’empatia cap al catalanisme i al cap a la fi de projecte vertebrador de les Espanyes és proverbial.

I a l’altra banda tenim, no cal dir-ho, la coneguda Espanya de la «conllevancia» orteguiana. La reacció en contra dels indults capitanejada en algun moment per Felipe González (l’Isidoro no el reconeixeria); l’argument de la «magnanimitat» de Pedro Sánchez i la darrera posada en escena al Liceu no fan sinó reafirmar aquesta meva impressió.

Malgrat la pulsió més bèstia i cavernícola de l’altra Espanya, aquesta, d’una manera més maquiavèl·lica si es vol, també busca fer-nos passar per l’adreçador a la vegada que permet això tan espanyol de la “magnanimitat” del pedant gall d’indi vencedor.

I aquest és el depriment escenari que personalment percebo quan escolto les ràdios, veig les noticies per la televisió, o llegeixo la premsa que es fa ressò dels indults. Ja em perdonaran vostès.

El fracàs del maragallisme (el meu fracàs) ens obliga a escollir entre ensurt o mort. I és un fet diferencial català que totes dues Espanyes t’acabaran fent glaçar el cor.

Però a diferència del que li escrivia Machado a aquell «españolito» que acabava d’arribar al món, si a aquest món hi has arribat fet un «catalanet», finalment (no en tinguis cap dubte) seran totes dues Espanyes les que et gelaran el cor.

I potser sí que una ho farà més que l’altre. Si el nou nat és català es veurà obligat a escollir, en algun moment, entre ensurt o mort. I això és el que ens passa ara amb els indults.

Malgrat l’alegria de saber que els presos ho deixaran de ser, la sensació d’amargor continua i ens sentim necessitats de prevenir-nos del fet que no es vulguin utilitzar aquests indults com una cortina de fum.

Els indults d’avui fan més necessari per demà sentir que vivim en llibertat, sentir-nos justament tractats a través de l’amnistia i resoldre el conflicte sense dreceres: exercint el dret a l’autodeterminació.

Ja no ens alimenten engrunes, volem el pa sencer.

 

 

Pere Albó
Membre de la Coordinadora Nacional de Moviment d’Esquerres