Un any de pandèmia
Ja portem un any de pandèmia i si la ciència, la prudència i, especialment, la solidaritat ens acompanyen, podrem començar a entreveure la tan desitjada tornada a la normalitat de les nostres vides. Unes vides que ja no seran mai més les mateixes, d’una banda per l’experiència viscuda i de l’altra pel que haurem après de tot plegat. Tampoc el sistema de salut no serà el mateix.
Per això aquestes ratlles de resum del que ha estat aquest any, des d’una visió molt concreta com tantes d’altres, incloent-hi els reptes que tenim per davant, amb la voluntat d’intentar influir per assolir-los, tant individualment com col·lectivament. Reptes que uns han sorgit de nou, d’altres ja els teníem quan va esclatar la pandèmia i, encara uns altres tercers, que arrosseguem de fa temps i que cal no oblidar-los fent més bona que mai aquella afirmació que “la pandèmia no ho justifica tot”.
Molts d’aquests reptes han estat abastament plantejats i seria una temeritat pretendre relacionar-los tots. Però potser alguns exemples senzills, i alguns recordatoris sobre qüestions ja sabudes, ens poden ajudar a situar-nos. Perquè la suma d’aquests reptes és immensa i suposarà una feinada ingent, que si en èpoques de més bonança no hem estat capaços entre tots de fer-la, ara generarà més esforç i generositat que mai.
Sabem que és l’hora de repensar de nou el que caldrà prioritzar, de manera clara i honesta, mitjançant el disseny i el desenvolupament de polítiques transversals de benestar i qualitat de vida amb una participació real, una forta priorització de la salut pública, de polítiques públiques saludables, del foment de l’atenció primària i comunitària o de la reforma dels serveis especialitzats, entre d’altres. I tot acompanyat d’una política de recursos humans efectiva que de veritat reconegui totes les aportacions i un finançament associat a les prioritats identificades.
En referència als reptes que ens han sorgit de nou, sembla que hi ha molt acord en la necessitat de la recuperació imminent de l’activitat diagnòstica i terapèutica perduda durant l’any de gestió de la pandèmia. Sempre i quan, però, aquesta recuperació pugui compaginar-se amb l’enfortiment urgent de la salut pública i no suposi un pas enrere en les activitats, ara com ara molt prioritàries, com és la campanya de vacunacions.
Pel que fa als reptes que teníem quan va esclatar la pandèmia, tot i subscriure que tenim un bon sistema de salut, també és cert que arrossega les seves incoherències. Perquè incoherència és que gent més gran de 90 anys a domicili, se la citava cada dos per tres al seu centre d’atenció primària, no se sabia massa bé per a què, ara i des de febrer de l’any passat, ni s’hi hagi contactat per telèfon. Incoherència és que s’hagi capgirat tant la relació de la ciutadania amb els professionals de l’atenció primària de salut, que sembla que ara serà des del sistema de salut que se’t citi per alguna cosa i no tant per la demanda que cadascú pugui fer. Incoherència és que en les situacions passades d’epidèmia de la grip es consentís i es justifiqués atendre a la gent en els serveis d’urgències en condicions de veritable indignitat, i que aquells que ho consentien i ho justificaven ara apareguin a la palestra mediàtica reivindicant la importància de la humanització de l’atenció. Són exemples petits perquè els grans requeririen un altre context d’anàlisi. Però volen mostrar que no podem afirmar que tenim un sistema de salut coherent amb els seus principis.
I uns altres reptes els arrosseguem de fa temps. I aquí caldrà posar-hi tota l’atenció. Reptes estructurals com l’indiscutible finançament endèmicament insuficient i la resposta a les conseqüències de les retallades però també al consens necessari al voltant del model d’atenció per a la salut que cal acordar i de les accions necessàries per fer-lo possible. Com la conseqüent millora del model econòmic en tant que eina de transformació social que erradiqui les desigualtats i ens permeti avançar en la responsabilitat col·lectiva del tenir cura. Cal incorporar estructures de gestió renovades, amb més protagonisme dels professionals, increment de l’apoderament i la participació de la ciutadania, i amb eines d’avaluació coherents, segures i transparents amb els objectius acordats.
Aprenguem junts dels errors sense culpabilitzar-nos massa. Però siguem honestos en el diagnòstic de la situació o errarem en el tractament del problema. Hem pagat molt cara la minsa aposta pel tenir cura, per l’educació per a la salut, la salut pública o les polítiques d’enfocament comunitari. Si no hagués estat així, aquesta crisi ens hauria enxampat amb més recursos personals, grupals i comunitaris per fer-hi front tots plegats.
La pandèmia ha evidenciat les fortaleses i les febleses del nostre sistema de salut, alhora que s’ha convertit en una oportunitat única per transformar-lo. Haurem de tenir en compte que si alguna cosa s’ha fet més evident que mai ha estat la necessitat d’un enfocament social i comunitari de l’atenció a la salut centrat en les necessitats de cures. Aquelles cures facilitadores d’inclusió i de participació perquè impliquen que l’atenció prioritza i s’organitza entorn a les necessitats per a la vida quotidiana, situa la persona i el grup en primer lloc, coneix les seves capacitats individuals i grupals, les seves experiències, les seves relacions, i tot un plegat d’aspectes essencials per a la vida –que no és igual a supervivència- i, per tant, imprescindibles també pel tractament de la malaltia.
La pandèmia ho ha canviat tot i alhora no ens ajudarà massa viure amb la sospita que, en realitat, no ha canviat pràcticament res. Cal treballar de valent perquè això no es confirmi. En temps de crisi és quan sorgeixen els veritables lideratges, com en cauen uns altres. Caldrà estar atents i contribuir a impulsar-los, reforçar-los i consolidar-los. Lideratges amb credibilitat dins de les institucions per promoure la necessària transversalitat que requereixen els models centrats en les persones, les famílies i l’entorn cuidador.
Núria Cuxart Ainaud
Infermera i membre de la Coordinadora Nacional de Moviment d’Esquerres