Una mala teràpia, Apunt Setmanal a càrrec de Jordi Angusto
Una mala teràpia és aquella que mira de resoldre els símptomes d’una malaltia sense resoldre’n les causes. Aquest és el cas de la teràpia aplicada a la crisi iniciada el 2008 i encara ben viva a la perifèria europea. D’aquí els moviments pendulars, aplicant ara això i després allò, en comprovar que el primer remei fallava i calia aplicar-ne un altre.
Així doncs, i sense un diagnòstic digne del seu nom, s’han acabat culpant tres elements a mesura que afloraven: l’excés d’endeutament, de dèficit públic i de creixement dels salaris durant la bombolla. Són aquests els veritables culpables?
Comencem amb l’endeutament i mirem la seva contrapartida, el crèdit. Si el primer és excessiu, també ho haurà de ser aquest altre; a més, només hi ha deutor si hi ha prèviament un creditor disposat a fer-li un préstec. I d’on surt aquest excés de crèdit, si no és de la colossal concentració de riquesa prèvia? La causa de l’endeutament estaria, doncs, en aquesta concentració de riquesa en poques mans que es va produir a Occident d’ençà dels anys 80; de la simètrica manca relativa d’ingressos d’una gran part de la població i de l’aparent resolució dels desequilibris amb els primers prestant als segons fins a la insolvència d’aquests.
Per tant, com podrà cap teràpia tendent a agreujar els desequilibris, tot fent disminuir els salaris, resoldre els efectes que provoca?
Agafem, en segon lloc, el dèficit i el deute públic. En el cas d’Espanya, ambdós es van reduir fins a mínims històrics entre els anys 2000 i 2007. De fet, l’any 2007, Espanya tenia la meitat de deute públic que Alemanya i en tot cas hauria d’haver estat en aquest segon país on la crisi, de ser-ne aquesta la causa, hauria d’haver esclatat amb major virulència. Com és que va ser al contrari?
El dèficit i el deute públic no van ser cap problema, ni a Espanya ni a Catalunya, fins que no es van convertir els deutes privats en públics, via rescat bancari, i fins que l’atur creixent va evidenciar que els ingressos públics, majorment suportats pels salaris, eren insuficients quan disminuïen el nombre d’assalariats i, alhora, els salaris.
Per tant, si el dèficit i el deute públic no són causa sinó efecte de la crisi, com podrà ajudar a resoldre-la el fet de disminuir-los?
Pel que fa al tercer culpable, el creixement dels salaris durant la bombolla, és cert que van créixer molt en termes nominals, però no en termes reals. És a dir: els preus i els beneficis empresarials van créixer sempre per sobre, facilitant la caiguda continuada de la participació salarial en la distribució de la renda.
Llavors, com pot ajudar a resoldre res l’actual baixada salarial, tan nominal com real?
Atès que es van tractar efectes en comptes de causes, la crisi va esdevenir recessió, primer, i a hores d’ara ha donat lloc a una economia i una societat fracturades i estructuralment desiguals, amb un sol i trist èxit compensatori: el tradicional i insostenible dèficit exterior s’ha convertit en superàvit; és a dir: ja generem flux de caixa amb què pagar el deute extern.
¿No serà això l’únic que preocupava a la Troika, que paguéssim com fos i encara que fos a costa dels joves, els jubilats, els assalariats?
Per construir una Europa on pagui la pena ser-hi, caldrà que creditors i deutors es facin corresponsables dels desequilibris i que conjuntament en facin una diagnosi acurada i n’apliquin una teràpia adequada. Al nostre entendre, una teràpia que haurà de perseguir l’equitat, l’eficiència i la sostenibilitat, totes tres coses alhora.