Vegueries, la divisió territorial de Catalunya. Conclusió a unes reflexions

Reflexions Generals

L’estructura territorial que presenta actualment Catalunya ha estat motiu de polèmica i discussió permanent al llarg del temps.

Degut als objectius que es contemplen internacionalment a l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, estem tots cridats a esdevenir actors actius en establir les bases per aconseguir-lo. Així doncs, no en podem quedar al marge i hem de re-emprendre el debat per tal d’afrontar la polèmica sobre l’estructura actual del nostre territori, que a les darreres setmanes ha tornat a prendre protagonisme.

En aquesta propera dècada, hauríem de ser capaços de desenvolupar, col·lectivament, les bases que permetin afrontar els reptes i oportunitats que mostra el nostre territori.

Hem d’entendre el territori com a recurs, com a cultura, història, memòria col·lectiva, referent d’identitat, bé públic, espai de solidaritat i llegat. Tothom hauria de poder gaudir d’aquests seus recursos, preservant els seus valors per gaudir-los i llegar-los a les futures generacions. A hores d’ara, però, anem amb retard.

A tall d’exemple, podem destacar la situació que està vivint actualment el Penedès. El desembre de 2019, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya va iniciar l’avanç del pla territorial del Penedès, anomenat “de segona generació”, que al primer trimestre de 2020 havia d’obrir el debat públic per arribar a definir les línies de creixement del Penedès, i que a hores d’ara està pendent de desenvolupar i suposadament aturat per causes que tots coneixem.

La divisió històrica del territori, avui en dia, no hauria de condicionar la divisió racional que actualment requereix aquest. La divisió territorial per províncies només obeeix a una intenció de control territorial centralitzat, per part de l’Estat espanyol, amb governadors que fan d’intermediaris entre el govern central i el territori.

Per tal de modernitzar aquesta estructura i adequar-la a l’actualitat, sembla que la divisió en vegueries s’acostaria més a la idiosincràsia pròpia dels territoris; però la manca de desenvolupament de la nova llei de vegueries no ha permès, de moment, vertebrar el territori amb aquestes estructures.

Els àmbits Vegueria defineixen millor les regions sanitàries, educatives, culturals, de treball, de mobilitat, d’afinitat, etc.

Pel que fa a les comarques, actualment, són una estructura governada per uns Consells Comarcals, que no deixen de ser uns organismes purament intermediaris en gestió de subvencions i poca cosa més.

En quant els municipis, actualment, contemplen una divisió molt semblant al que antigament s’anomenaven pobles o ciutats, però que han anat evolucionant i creixent urbanísticament, sovint sense cap criteri racional ni de sostenibilitat, ni tan sols de manteniment de la pròpia idiosincràsia local.

I altres estructures com, per exemple, l’Àrea Metropolitana obeeixen principalment a criteris d’interessos polítics.

La manca d’una Llei Electoral pròpia de Catalunya, no ha afavorit la racionalització de la distribució territorial actual cap a una estructura més moderna que sigui més eficient i més eficaç.

L’actual distribució d’escons de representació política al Parlament de Catalunya no reflecteix la proporcionalitat que el territori requereix. D’altra banda, la proposta “una persona, un vot” no seria justa en tant que pràcticament més del 70% de la població de Catalunya habita a la denominada Àrea Metropolitana, el que comportaria que tots els representants polítics escollits amb aquest sistema provindrien d’una part molt petita del territori, però molt poblada, i la major part del territori quedaria sense representació.

Per tant, podem dir que actualment a l’estructura territorial de Catalunya preval una mirada bàsicament metropolitana i cosmopolita que no contempla la seva gran diversitat. Sembla que molta gent de les Àrees Metropolitanes veu la resta del territori com a llocs per tenir una segona residència, per passar uns dies, una temporada o unes vacances; llocs on poden practicar activitats i gaudir del temps de lleure que no poden obtenir en les grans metròpolis.

Recordem que, avui en dia, també cal tenir en compte la nova necessitat de seguir uns protocols mediambientals de protecció del planeta, per reorganitzar els territoris i fer-los més sostenibles.

Reflexions pel que fa a les vegueries

• Durant la Segona República ja es va plantejar la divisió del territori de Catalunya en forma de vegueries, però el tema va quedar “aparcat” durant el període de la dictadura. A partir de la instauració a Espanya de l’Estat de les Autonomies, es reprenen iniciatives per formular una proposta de bastir un nou mapa polític per a Catalunya.
• Així, l’Estatut de 2006 ja considera la divisió territorial en forma de vegueries, però des d’aleshores no s’ha avançat significativament en el tema.
• El 2010 es va desenvolupar una nova Llei de vegueries, amb una posterior modificació de juny de 2014. Aquesta llei pretén arribar a ser un títol específic de la Llei de Règim Local.
• El 2017 es va modificar la Llei 30/2010 amb la creació de la Vegueria del Penedès amb la mobilitat d’algunes comarques i alguns municipis que canvien de comarca.
• Des d’aleshores, resten 2 qüestions pendents de resoldre, el tractament especial de la Val d’Aran, que es valora considerar-la com una divisió d’alt nivell, i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per veure si la ciutat de Barcelona ha de ser vegueria en ella mateixa o inclosa en una vegueria més gran, en la que s’haurien de redefinir les funcions que actualment té atribuïdes l’AMB.
• Després de ser modificada el 2017 per incloure la vegueria del Penedès, aquesta llei establiria vuit vegueries:

Vegueria de l’Alt Pirineu: Alta Ribagorça, Alt Urgell, Cerdanya, Pallars Jussà i Pallars Sobirà.
Vegueria de Barcelona: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Oriental i Vallès Occidental.
Vegueria del Camp de Tarragona: Tarragonès, Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà i Priorat.
Vegueria de Girona: Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l’Estany, Selva i Ripollès.
Vegueria Central: Bages, Berguedà, Moianès, Osona i Solsonès.
Vegueria de Lleida: Garrigues, Noguera, Segarra, Segrià, Pla d’Urgell i Urgell.
Vegueria de les Terres de l’Ebre: Baix Ebre, Montsià, Ribera d’Ebre i Terra Alta.
Vegueria del Penedès: Alt Penedès, part de l’Anoia, Baix Penedès, i Garraf.

També estableix el Règim especial de l’Aran:

• El desenvolupament de la Llei de Vegueries ha tingut sempre un ampli consens entre les forces polítiques que composen el Parlament de Catalunya, ja que refer el mapa polític en vegueries només pretén donar una major homogeneïtat geogràfica, social i econòmica al país enfront de les raons històriques que es recolzen en els seus valors d’identitat, tot i que aquests sovint estan lluny de la realitat.
• A cada vegueria es podria establir comarques internes, més específiques que les actuals, amb un mateix objectiu com per exemple una comarca turística composta pels pobles costaners o una comarca de gestió de la massa forestal. Aquestes comarques podrien estar representades per un Consell d’Alcaldes afectats.
• Les vegueries estarien definides principalment per la homogeneïtat geogràfica i socioeconòmica, sense oblidar la idiosincràsia cultural pròpia de cada municipi, o àmbit que aquestes comprenguin.
  Tal com expressa l’associació PVP (Pro Vegueria Penedès), avui en dia el desenvolupament territorial no és possible sense ajustar els paràmetres urbanístics del planejament a la realitat actual. La necessitat d’estalvi econòmic i energètic, la inutilitat de terrenys agrícoles falsament expectants i la indefinició dels territoris afectats reclamen una intervenció que ajusti la desmesura a una delimitació més acurada i harmònica de la realitat econòmica.
• Les vegueries dependrien exclusivament del Parlament i la Generalitat de Catalunya, no com les actuals províncies.
• Les vegueries serien una circumscripció electoral única, amb descentralització del Parlament i del Govern de la Generalitat. Gaudirien de les corresponents dependències i estructura administrativa per al seu personal i els seus polítics; també pel delegat del Govern de la Generalitat i pels delegats de les diferents direccions generals dels departaments.
• Les vegueries reflectirien millor el paral·lelisme afinitat i semblança entre municipis que com ho tenim ara. Per exemple, El Vendrell i els seus ciutadans tenen més afinitat amb Vilafranca del Penedès que amb Tortosa. Tanmateix, Vilafranca del Penedès se sentiria més còmoda si fos gestionada per una vegueria del Penedès que com ho està actualment, per una província de Barcelona.
• Sembla, doncs, que la representació política que obtindrien les vegueries també reflectiria millor les necessitats del territori, que la que reflecteixen actualment les províncies.

Reflexions pel que fa als municipis

La diversitat municipal dels 947 municipis és enorme.

• El 78 % dels municipis té menys de 5.000 hab. (habitants) i el 35 %, menys de 500 hab.
• Només una petita part de la població, 0,26%, viu en les 144 poblacions de menys de 200 hab.
• El 10% de la població viu en els prop de 600 pobles d’entre 200 i 5.000 hab.
• El nombre d’habitants que viuen en viles entre 5.000 i 20.000 hab., 19%, és pràcticament el mateix del que viu en la gran ciutat, 21% .
• La meitat de la població, 49%, viu en ciutats d’entre 20.000 i 300.000 hab.
• Hi ha una gran concentració de població en ciutats d’entre 20.000 i 50.000 hab.

La relació polinòmica actual entre nombre de municipis i nombre d’habitants sembla indicar que l’estructura territorial actual pel que fa als municipis requereix una modernització més adequada als nous temps.

• Els municipis actuals menors de 5.000 habitants haurien de plantejar-se mecanismes de col·laboració amb altres municipis similars, per mancomunar serveis i esdevenir més sostenibles.
• Per presentar una viabilitat racional mínima de futur, s’hauria d’establir una dimensió de municipi o mancomunitat de municipis situada entre els 25.000 i els 50.000 hab. Sembla que la dimensió ideal mitjana, per a una gestió òptima, seria acostar-se als 35.000 hab. Per tant s’hauria d’estudiar la possibilitat d’agrupar municipis per ajustar-se a aquesta nova dimensió, o crear mancomunitats de municipis per assolir aquesta viabilitat racional mínima.
• Amb aquesta fórmula, el municipalisme prendria més rellevància i es respectaria més l’afinitat ciutadana de la que representa l’actual distribució municipal o per comarques.
• Les mancomunitats de municipis tindrien un alcalde comú i uns alcaldes de poble amb els seus regidors corresponents. Als regidors dels pobles els escollirien els seus ciutadans, aquests regidors escollirien l’alcalde de poble i els alcaldes de poble escollirien l’alcalde de la mancomunitat de municipis. Seria una situació similar a la que actualment existeix a la ciutat de Barcelona: un alcalde comú i uns alcaldes de districte.
• El nombre de representants de les futures mancomunitats dintre del municipi seria proporcional al nombre d’habitants de cada poble en cada esdeveniment electoral.
• Aquest nou format pal·liaria les grans diferències inter-municipals que es presenten actualment en una mateixa comarca.
• Es podria unificar criteris fiscals, quant a impostos i taxes, ajudant moltes poblacions que ara pateixen innumerables problemes econòmics.
• La unificació de serveis comportaria una disminució de costos considerable.
• Es compartirien àrees industrials, agrícoles i de serveis entre poblacions d’una mateixa mancomunitat.
• S’optimitzarien els serveis municipals que mostren major variabilitat i, per tant, més manca d’equitat en matèria d’educació, cultura, joventut, esports, promoció de la dona, habitatge, sanitat, protecció del medi, ocupació i lluita contra l’atur, arxius, biblioteques, museus, conservatoris de música i centres de belles arts, foment de les estructures agràries.

Conclusions

• Sembla que la nova estructura territorial, amb una disminució de càrrecs polítics, personal tècnic, personal administratiu, necessitats estructurals, etc. optimitzaria i facilitaria la gestió del territori a tots nivells (polític, social, cultural, etc.), tant pel Parlament com per la Generalitat de Catalunya.
• Mitjançant els mecanismes de participació pública en processos de presa de decisions, s’arribaria a obtenir unes estructures i entitats territorials més viables, eficients i eficaces a l’hora de gestionar els drets i les necessitats, tant socials com civils, dels ciutadans. Així com acostar-nos al compliment dels compromisos de Biodiversitat circular i Ecologia Integral requerits a l’Agenda 2030.

És del tot necessari, si més no, tornar aquest debat al centre de la política catalana com a eina del que pot suposar el futur del nostre país i la seva relació amb Espanya.

MES, Moviment d’Esquerres Penedès-Garraf
El Penedès, juny de 2020