Article de Joan Alcaraz, publicat a Opiniosocialdemocrata.cat el 5 de juliol de 2019. És, indiscutiblement, un dels mites del socialisme democràtic, d’aquells referents que... Olof Palme, el far suec del Nord projectat al Sud (1)

Article de Joan Alcaraz, publicat a Opiniosocialdemocrata.cat el 5 de juliol de 2019.

És, indiscutiblement, un dels mites del socialisme democràtic, d’aquells referents que difícilment oblidarem. I el seu estrany assassinat –que mai no ha acabat d’aclarir-se- fa encara més carismàtica –això sí, malauradament- la seva figura. Es guanyà molts amics i admiradors arreu del món, però també li van créixer enemics per ficar el nas -des d’un progressisme sòlid i un sentit democràtic indubtable- on no tocava.

Sven Olof Joachim Palme va néixer l’any 1927 al barri d’Östermalm, a Estocolm. Fill d’una família acomodada d’ascendència holandesa i alemanya, la seva línia política es va orientar ben aviat vers les idees socialdemòcrates –no en dubteu, és el millor que us pot passar: ben nodrits i formats, però amb la consciència prou clara i oberta per comprendre solidàriament el gènere humà i el seu entorn, el Planeta Blau. Els seus viatges pel Tercer Món i els Estats Units –espais on no li fou difícil adonar-se de profundes desigualtats econòmiques i humiliants segregacions racials- van contribuir, ben aviat, a fixar els seus ideals.

L’esperit de Saltsjöbaden

A Suècia, el Partit Socialdemòcrata que aviat acolliria les iniciatives i capacitats del nostre referent ha estat –i ho continua sent- la formació que més ha modelat l’Estat de Benestar d’aquell país nòrdic i ha tingut, en la mesura que li han deixat, una influència prou positiva en la marxa del món. Una de les fites clau de la construcció d’aquest model va tenir lloc l’any 1938, tot just quan la major part d’Europa es preparava, malauradament, no per a la Pau, sinó per a la Guerra.

I és que va ser aleshores quan a Saltsjöbaden, una població propera a Estocolm, es va signar un acord prou transcendent i sostingut en el temps entre els treballadors, representats pels seus sindicats, i les patronals com a garants dels interessos dels empresaris. Es tractava d’establir un model de relacions transversal i interclassista, basat en la negociació i la responsabilitat mútua d’abdós sectors per tal d’arreglar els conflictes tot evitant, tant com fos possible, la intervenció de les instàncies judicials. La majoria de països devien sentir sana enveja… ja que aquesta és una de les millors maneres d’impulsar l’economia, fer prevaldre una sempre relativa justícia social i fomentar la cooperació.

Mentrestant, el jove Palme, mitjançant una beca, va estudiar, del 1947 al 1948, a Kenyon College, a l’estat nord-americà d’Ohio, on obtingué el títol de batxiller en Arts en menys d’un any. Després de viatjar pels EUA, va tornar al seu país per estudiar Dret a la Universitat d’Estocolm. Durant aquell període es va involucrar en la política estudiantil, en col·laboració amb la Unió Nacional d’Estudiants de Suècia.

Socialista i demòcrata de pedra picada

Home políticament conseqüent, el 1949 s’afiliaria al Partit Socialdemòcrata suec, i el 1951 es va convertir en membre de l’associació d’estudiants socialdemòcrates a Estocolm. L’any següent seria elegit president de la Unió Nacional d’Estudiants sueca. Però va ser el 1953 quan iniciaria, pròpiament, la seva carrera política. I és que Olof Palme va ser reclutat pel primer ministre socialdemòcrata Tage Erlander –inspirador del concepte de la societat forta com a descripció de les perspectives d’un país democràtic i sobretot just- per tal que treballés a la secretaria del seu govern. I quatre anys més tard, el 1957, seria escollit diputat al Parlament suec.

El nostre referent va ocupar diversos llocs en successius gabinets des del 1963. El 1965 esdevindria ministre de Comunicacions, i el 1967, ministre d’Educació i Ciència. I quan Erlander va renunciar al poder el 1969, Palme va ser elegit com a nou líder del Partit Socialdemòcrata i primer ministre de Suècia. En una primera etapa, fins al 1976, i en un segon període, del 1982 al 1986, l’any del seu assassinat.

D’Escandinàvia al món

Per indubtables mèrits propis, Olof Palme es convertiria, al costat de Raoul Wallenberg i Dag Hammarskjöld, en el polític suec més conegut del segle XX en l’àmbit internacional. Aquests mèrits eren molt consistents, tot i que el darrer sigui del tot lamentable: els seus 125 mesos de permanència en el càrrec de primer ministre, la ferotge oposició a la política exterior nord-americana –gairebé inèdita en un polític de govern del món occidental- i el seu assassinat.

Com que els temps, com passa sovint, eren convulsos, va combatre amb fermesa pels seus principis en diversos fòrums: la defensa del pacifisme, l’acompliment dels Drets Humans i el compromís, des del Nord, amb el Sud, o sigui, amb els països del Tercer Món. Això es traduí en la crítica dels Estats Units pel que fa a la guerra del Vietnam, la proliferació de les armes nuclears i la política de l’apartheid a Sud-àfrica. A més, defensava el dret a l’autodeterminació del poble palestí i s’oposava a la intervenció nord-americana en el afers cubans.

Pel que fa a la Guerra Freda, sota el mandat de Palme Suècia va practicar una política neutral, amb dures crítiques ex aequo als Estats Units i a la Unió Soviètica, quelcom inèdit, en aquell context, en un país occidental. El líder suec promouria un procés de desarmament, que contrastava en la carrera armamentista de les dues grans potències de l’època. També va fer aproximacions al moviment de països no alineats, i es convertí en el primer líder europeu en entrevistar-se amb Fidel Castro i els alts dirigents de Cuba després de la revolució. A més, en la lluita contra l’apartheid, defensà les polítiques del Congrés Nacional Africà.

La peculiar situació espanyola dins Europa, òbviament, tampoc no li era aliena. En el seu compromís amb el procés de transició democràtica, és prou coneguda la seva performance al carrer del 1975, poc abans de morir Franco, en què convidava ciutadans d’Estocolm i turistes a posar diners per la democràcia a l’Estat espanyol dins d’una guardiola, tot fent servir un cartell com a reclam.

Tot plegat no és gens estrany, en un polític socialdemòcrata a l’esquerra caracteritzat, entre d’altres valors, per la seva defensa del pacifisme i la promoció i aprofundiment de l’universalisme. Durant el seu darrer mandat, va imbuir el seu país encara més d’una personalitat pròpia, en convertir-se l’espai suec en un dels majors receptors de refugiats polítics, pràctica que s’ha mantingut al llarg dels anys.

Contra totes les dictadures

També es comprometria profundament amb la problemàtica dels països del Tercer Món, així com amb diverses qüestions relacionades amb el desenvolupament de la democràcia arreu i la possibilitat que el necessari desarmament del planeta anés més enllà de benintencionats manifestos. A més, Palme condemnaria, sovint en termes dràstics, els excessos de les dictadures, tant les de dretes com les d’esquerres. Involucrat en un seguit de missions internacionals, exercí com a mediador de les Nacions Unides durant un període en la guerra entre l’Iran i l’Iraq.

A nivell nacional, la seva trajectòria i la dels socialistes suecs es caracteritzarien pel reforçament de l’Estat de Benestar, la reforma del Parlament vers un sistema unicameral i la limitació de l’autoritat política que encara ostentava la monarquia –o sigui, podríem dir que Palme exercí de republicà possibilista sense carregar-se la tradició.

Als comicis del 1976, un govern de coalició centrista comandat per Thorbjörn Fälldin va apartar els socialdemòcrates del poder després de quatre dècades d’hegemonia, tot i que Palme va saber mantenir-se com a líder de l’oposició. El bloc d’esquerres tornaria a guanyar les eleccions el 1982 i 1985, gràcies a un programa d’estímul per treure Suècia de la crisi econòmica en què aleshores el país estava immers, i que el nostre home va saber vendre com la tercera via de la socialdemocràcia.

Però un núvol molt negre i imprevist s’aixecava en l’horitzó, la nit del 28 de febrer del 1986. L’Olof sortia del cinema amb la seva dona, la Lisbet, i es dirigien tranquil·lament cap a casa i sense escorta, una mostra més de la ingenuïtat sueca i nòrdica en aquesta matèria. Però aviat es produí un fet que Suècia, els països del Nord, els del Sud i les consciències democràtiques i progressistes de la Humanitat haurien de lamentar profundament. I és que un dels seus majors fars, amb una gran capacitat de visió, s’havia fos…

Joan Alcaraz, periodista, escriptor i membre de MES

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook