L’amenaça més freqüent de l’unionisme consisteix a situar la República Catalana fora de la Unió Europea, com ja ho està la nostra llengua per voluntat d’Espanya i també la nostra veu, mai ben vehiculada pels seus representats. En aquest sentit, es tracta d’una amenaça no gaire diferent del que ja coneixem fins ara i, per tant, res que en cas de materialitzar-se hagi de suposar un infern insuportable. De fet, la Unió Europea que ens trobarem 27-S enllà, quan comencem a desfer amarres i a pensar en el port d’arribada, serà un projecte a mig fer. Avui dia el projecte europeu se situa al bell mig d’una cruïlla amb tres opcions: una escrita en anglès, que recomana desfer part del camí de la integració europea; una segona, en francès, que proposa avançar cap a una major integració política i fiscal; i una tercera, en alemany, que proposa endurir abans les condicions per ser membre del club i per fer-ne fora els díscols (entre els quals no costaria imaginar Espanya: només cal que els tipus d’interès remuntin i que el seu deute colossal esdevingui poc més que impagable).